Totologia

De ja fa temps brega per entrar al diccionari una paraula emparentada amb la d'aquest títol d'avui: totòleg; la qual serviria per designar, amb deix inequívocament irònic, la persona que passa per saber de tot i capaç, en conseqüència, de pronunciar-se absolutament sobre tot.

No cal ni dir, llavors, com es farien dignes de la tal denominació força polítics i, encara més, molts opinadors professionals de tanta tribuna pública com contribueix al safareig global. I sobra igualment la remarca que la totologia no fóra sinó el substantiu genèric on subsumir l'activitat d'aquells.

Ben pensat, però, potser escaurien a les tals paraules unes significacions altres. Per qualificar no pas aquests saberuts bocamolls i la vèrbola en què es prodiguen a diari. Sinó per referir-se als qui frisen per reduir-ho tot (que ja és reduir) a una única i determinada realitat.

L'actualitat ens n'ha brindat dos enèsims exemples (a afegir a d'altres de més inveterats també al·ludits aquí). N'és un la lliçó inaugural de curs acadèmic a la URV; on el president de Repsol YPF amolla impertèrrit que tot és química (veg. Diari Més de 30 de setembre). N'és l'altre el d'una narradora que, en plena campanya promocional dels seus productes, deixa anar que tot és desig (veg. aquest mateix diari, de 13 d'aquest mes).

Home (i dona), doncs potser no s'hi val tant a fer de Procust! No pas perquè química i desig no conformin (i com!) les nostres vides. Sinó perquè, posats a perdre'ns en reduccionismes generalitzadors, sempre hi haurà qui desempolsi del bagul el “tot és política” dels revoltats seixanta o el “tot és retòrica” de la dècada posterior, etcètera.

I, la veritat, tanta totologia d'aquesta mena, a còpia de carregar les tintes sobre només una de les moltes dimensions humanes possibles i evidents, esdevé tautologia...

Concloem millor amb Vinyoli: “Tot és ara i res...”