En blanc

No seré pas jo qui faci el panegíric del vot en blanc. He votat sempre, i sempre a favor d'un partit o altre. I el mateix faré el dia 20 de novembre. Però m'esgarrifa la quantitat ingent i creixent de persones que opten per l'abstenció. Ja sé que són moltes les causes que allunyen la gent dels col·legis electorals. I també sé –ho sabem tots– que és precisament aquesta diversitat de motius la que permet que cap partit ni ningú no se n'hagi de fer responsable. Sí, tothom s'exclama; després de cada nou rècord d'abstencionistes tothom promet mesures a favor de la participació, però sempre queden en un no res.

Per tot això, i ho dic des del respecte més absolut per les persones que no voten, crec que l'abstenció és una forma de llençar a la clavaguera un dret fonamental. Aquells que no voten per no perdre unes hores de platja o d'esquí també tenen dret a queixar-se, dels partits o dels governants. És un dret que va implícit en la condició de ciutadà. Però hauran de queixar-se amb la boca petita. No crec que mai trobin cap interès en la pràctica del vot, si tant estimen l'aperitiu o la lectura.

Però els que s'abstenen per expressar el seu descontentament per la gestió d'un govern, els que ho fan per castigar un partit sense votar-ne un altre, els que estan tips, decebuts, indignats amb el sistema, amb els polítics, amb el funcionament de les institucions, i que ho manifesten cada dia amb més força al carrer, també han de portar la seva queixa a les urnes. Els partits han pogut ignorar l'abstenció, però no podran ignorar el vot en blanc.