Europa, que difícil!

He d'estar d'acord amb el senyor Josep Piqué, exministre, empresari, president del Cercle d'Economia, que escriu: “No és sostenible una unió monetària sense una autèntica unió econòmica”. És, doncs, indispensable i urgent que s'avanci en el desenvolupament d'algunes de les mesures i projectes que la virulència de la crisi ha posat aquests dies en boca de tots els europeus: la dotació d'un fons de rescat, la creació dels anomenats eurobons o l'harmonització de les polítiques pressupostàries, fiscals i tributàries entre els diferents països.

Però tot això no servirà de res si no ho fem convençuts que el vertader objectiu ha de ser el de la unió política. Un horitzó que el senyor Piqué dibuixa amb un contorn ben definit: “O fem, amb més de dos segles de retard, allò que han fet els Estats Units, o res no serem, per separat, a Occident.” Terrible sentència, atesa l'enormitat de l'empresa que reclama.

Perquè hi som a temps, encara, els europeus, de bastir una unitat que no pugui ser ignorada en aquest món enfebrat i canviant del segle XXI? És possible, avui, una construcció semblant a partir del mosaic multicolor dels 27? Hi estem disposats, els ciutadans, a ser europeus de França, d'Alemanya, de la Gran Bretanya, d'Espanya o de Catalunya, abans que francesos, alemanys, anglesos, espanyols o catalans, com fan els nord-americans de Texas o Califòrnia, posem per cas? Ens podem entendre i caminar plegats, amb el mateix orgull de pertinença a un ens comú, sense parlar una mateixa llengua?