Equilibris per recuperar
Les economies emergents i en desenvolupament creixeran aquest 2011 ja a una taxa molt similar a la d'abans de la crisi
Fa sis mesos semblava que l'economia global, amb unes poques excepcions a la perifèria de la zona euro, havia iniciat amb força la recuperació i que estava ja fora de la crisi que l'ha afectat els darrers anys. Les dades dels darrers mesos, però, mostren que això encara no és del tot cert. A la segona meitat d'aquest 2011 un bon nombre d'economies desenvolupades han alentit considerablement el seu creixement. De manera remarcable els Estats Units, el Japó i les grans economies de la zona euro. Si els Estats Units van créixer un 3% al 2010, ho faran només un 1,5% aquest 2011. Alemanya ho havia fet un 3,6% i aquest 2011 ho farà un 2,7%. En general les economies avançades van créixer un 3,1% al 2010 i només creixeran un 1,6% aquest 2011.
Aquest menor creixement es pot explicar en primera instància per alguns fets que no es podien preveure. El terratrèmol i tsunami que va afectar el nord-est del Japó va suposar una disminució temporal de la producció industrial a escala mundial perquè, essent el Japó un gran productor de components, va quedar afectada la cadena de subministrament. Les revoltes socials en alguns països àrabs van causar l'augment del preu del petroli. Però ara els factors més importants estan sent la desconfiança que genera la crisi del deute sobirà a la zona euro i les dificultats amb què es troben algunes economies avançades per trobar un equilibri en la seva política fiscal. El primer factor afecta més Europa i el segon, més els Estats Units.
En el primer cas hi ha el temor que la prolongació del problema del deute afecti els bancs europeus. I que els problemes d'aquests s'estenguin per tot el sistema financer global, cosa que constituiria una segona onada de crisi financera. Les autoritats europees han de trobar una solució definitiva al problema del deute. I ho han de fer amb rapidesa o pot resultar perjudicada tota l'economia mundial. D'aquí les pressions que s'estan rebent des d'Amèrica i Àsia per trobar aquesta solució.
Per la seva banda els Estats Units han de trobar el just equilibri entre un incentiu fiscal a curt termini i la sostenibilitat del seu deute públic a mitjà termini. En el futur immediat, per lluitar contra l'atur elevat i la pobra evolució del consum de les famílies l'economia nord-americana necessita un estímul. L'administració d'Obama ha aprovat els darrers mesos el manteniment de retallades fiscals, l'ampliació del subsidi d'atur o un important paquet per a la construcció d'infraestructures. Però més enllà de les dificultats perquè el Congrés li acabi aprovant aquestes mesures hi ha la necessitat de convèncer els mercats que són mesures temporals, emmarcades en un pla més gran de responsabilitat fiscal. Dels països del G8 només el Japó té una ràtio menor quant a recaptació d'impostos respecte del PIB. Aquest pla ha de permetre augmentar la capacitat recaptadora dels Estats Units deixant clar que les retallades fiscals són temporals i ampliant la capacitat del sector públic d'augmentar els seus ingressos mitjançant els impostos indirectes que graven el consum.
Les economies emergents i en desenvolupament creixeran aquest 2011 ja a una taxa molt similar a la d'abans de la crisi. El principal perill que afronten és que l'alentiment de les economies avançades impliqui una caiguda de les seves exportacions. Això podria portar-los a una caiguda sobtada de la seva activitat i a augments de l'atur. Si, a més, la recessió implica una sortida de capitals d'aquestes economies això podria generar problemes a un sector financer que ha donat molt crèdit per finançar la indústria exportadora i el consum de les famílies.
Per consolidar la recuperació econòmica a àmbit global és necessari aconseguir reduir dos desequilibris. Primer, és necessari que els països desenvolupats aconsegueixin una transició entre la demanda pública, que va sostenir el seu creixement l'any 2009 i part del 2010 i en alguns casos fins a l'actualitat, i la demanda privada, que és la que pot sostenir una evolució sòlida de l'economia. És a dir, tornar a uns nivells de despesa pública sostenibles i fer que el consum privat i la inversió empresarial facin funcionar l'economia.
El segon equilibri és el de les balances per compte corrent. L'inici de la recuperació havia fet tornar els grans superàvits comercials a les economies emergents, que exporten molts més productes dels que importen. La majoria dels països avançats han anat adoptant la posició contrària amb creixents dèficits per compte corrent . No és possible que l'economia mundial creixi de forma sostinguda si aquests desequilibris són massa grans, amb nivells similars als que hi havia abans de la crisi. Les economies emergents han de basar més el seu creixement en la demanda interna. Han d'augmentar el consum de les famílies i també la seva despesa pública per aconseguir uns bons serveis públics per als ciutadans. Això els farà també menys dependents de les exportacions, unes exportacions que durant la crisi han mostrat que poden ser molt volàtils. I permetrà augments sostinguts del nivell de vida a les seves societats. A més farà possible augmentar els nivells de producció als països desenvolupats, alguns dels quals en arribar la crisi consumien molt més del que produïen. I, per tant, s'endeutaven respecte de l'exterior.
