La veritat de Santi Vila

La nova generació de convergents que han accedit a la gestió del poder agrada per l'actitud desimbolta. Els temps són difícils i la humilitat és el millor antídot contra l'arrogància, que molts polítics exhibien com si fossin els amos del ranxo. Després d'anys de fantasmades, la realitat s'ha presentat en el cotxe del cobrador del frac. Per aquest motiu, cal començar a dir les coses tal com són. Fa uns dies, en una entrevista al nostre diari de David Brugué a Santi Vila –diputat i alcalde Figueres–, el polític va fer una radiografia del país, amb sinceritat empordanesa. Quan el periodista li va preguntar si entenia els “indignats”, Vila va contestar: “Si no estigués en la política activa segurament seria un dels «indignats», perquè això és insuportable. El nivell de decadència a què ha arribat tot el sistema parlamentari de partits que tenim ha comportat una pèrdua de credibilitat i d'autoritat brutal. Tot això s'ha de refundar i repensar ara.” No era un comentari oportunista perquè contextualitzava el canvi que vivim, marcat per la misèria moral i l'especulació d'haver estirat més el braç que la màniga. El més preocupant és la voluntat de mobilització que manifesten contra les mesures pal·liatives alguns dels màxims responsables del desconcert. La hipocresia és un dels botons per activar el microones on ens hem instal·lat. Caldria un judici global perquè s'assumeixin responsabilitats i eliminar les competències dels que van provocar el terrabastall.

Les declaracions de Santi Vila no són marginals sinó que obeeixen a un estat d'una opinió pública, que també ha vist amb estupefacció la connivència entre les castes per no parlar de la promiscuïtat. Els dies de l'ocupació de la plaça Catalunya, un altre important dirigent de CiU em va dir que la diferència entre els parlamentaris i els rebels és que els primers no sabrien muntar un campament. I el país necessita moltes més coses que tendes de campanya.