Pintura amb aroma de Fires

El divendres al matí feia fred. Estem tan ben acostumats! Però, és clar, tenim les Fires a sobre i caldrà estrenar l'abric, per seguir la tradició. Si no hagués baixat la temperatura com ho ha fet, qui és el guapo que compra abric nou als fills? De tota manera, afrontant les inclemències climatològiques, com cada any, un miler llarg d'escolars es van llançar al carrer amb les eines de pintar preparades per participar en el concurs de pintura ràpida que organitza el Geieg. Feia una mica d'angúnia veure aquells estols de menuts artistes escampats per les riberes de l'Onyar, pels ponts, per les places i carrerons del Barri Vell, entomant l'airet de tardor que encara no amorosia el sol.

He fet una passada pel passeig de la Copa, de Canalejas per dir-ho com cal, que permetia als artistes novells estintolar les carpetes al damunt de la barana. Tenia al meu davant el magne decorat de les cases del riu, l'esclat de pedra dels campanars, les línies amigues dels ponts... He recordat la polèmica esvaïda de quan es va decidir repintar la cara fluvial de la ciutat, els darreres bruts, per canviar la imatge turística d'una Girona que cada dia cridava més visitants. M'he fixat en la renovada casa que va comprar i restaurar l'arquitecte Masó, ara seu de la fundació que duu el seu nom. L'han pintat ben blanca, sorprenentment. Cert que es deu haver recuperat el to original de l'arquitecte, però diria que desentona. És curiós que l'amic i col·lega Aragó, que es va oposar frontalment a l'acoloriment d'aquell sector de la ciutat, hagi acabat vivint en l'única casa blanca.

Em miro alguns dibuixos a mig treballar. Alguns tenen prou gràcia. Potser és veritat que, de menuts, abans que ens formin el criteri amb les millors intencions, tots sabem pintar... Ara mateix tinc al davant el paper d'una xicota que ha detallat finestres i balcons amb precisió, però al seu dibuix no hi caben ni la catedral ni Sant Feliu. Un noiet, del qual arribo a saber que es diu Miquel, ha vist l'agulla d'aquest temple gairebé rectangular, sense punta, de manera que a mi em sembla el campanar del Miquelet de València. Una xicota està composant un joc de volums entre una casa violàcia que ho domina tot i el campanar agrisat de la seu.

Penso que la iniciativa és interessant i educativa. S'hi aprenen moltes coses, al carrer, sota la vigilància suavitzada els mestres. I anar a pintar obliga a mirar. Encara avui –segur que a vosaltres us passa el mateix– m'adono d'algun aspecte de la ciutat que no havia vist mai: un esgrafiat, una balconada, la porta treballada d'una botiga de tota la vida. Fa molts anys, anant a pintar amb els companys de l'institut, vaig descobrir l'absis de la catedral, el fossat, els arcbotants, els contraforts...