Ull de peix
Sanchis Guarner
la meva pròpia llengua
De vegades la mort embelleix, i tendim a veure només qualitats en la persona traspassada. Però de vegades la mort porta un silenci implacable que cau sobre persones l'obra de les quals havíem celebrat tant en vida. A casa nostra el fenomen és freqüent i per això hom diu que tenim mala memòria històrica.
Una vegada vaig conèixer un savi. Era Manuel Sanchis Guarner, que, amb la seva erudició i la seva immensa bonhomia ens ensenyava fora de les aules de la universitat el valor de la llengua, la seva història, les seves intricades variacions, la seva gramàtica, el seu lèxic. Per això celebro que les universitats de València, Castelló, Alacant i Palma de Mallorca dediquin sengles jornades a glossar la personalitat proteica del filòleg valencià, en el seu centenari.
El franquisme li va fer tot el mal que podia, per exemple, empresonar-lo o negar-li un càrrec que semblava dissenyat per a ell: cronista de la ciutat de València.
No cal dir que el llibre, en diversos volums, que devoràvem amb fruïció era La llengua dels valencians, gràcies al qual vam aprendre les bases d'una llengua que, arraconada a l'oralitat, menystinguda pels mateixos parlants i colonitzada fins al paroxisme, ressuscitava a l'harmònic claustre de l'antiga Universitat de València.
De clauer, portava, penjant de la seva generosa panxa, un peix articulat, d'un metall argentí, i caminava a poc a poc, aturant-se en tots els grups on veia alguna espurna d'intel·ligència, entre la desconcertada i exaltada massa estudiantil del moment (ai! els anys seixanta!). Un dia ens va agafar un grapat –dotze, crec– i ens va fer escriure uns versos en valencià. A mi em van haver d'ajudar: era analfabeta. Universitària i analfabeta en la meva pròpia llengua. El llibre es diu Poetes universitaris valencians, avui pura arqueologia, però fruit dels esforços d'un home bondadós. L'any 1975 van assaltar el seu domicili i el 78 hom hi va perpetrar un atemptat amb bomba frustrat. Els autors avui parlen de democràcia. Impunes i ocupant cadafals.
El meu record emocionat a aquell savi generós i plàcid, sense el qual els valencians ja no tindríem identitat. Seríem, definitivament, una colònia, conquerida per les armes des d'Almansa.
