Una entrevista amb cua

Tot i que d'ençà de la seva emissió han passat coses molt importants, a Espanya i al món, no vull deixar de referir-me al programa d'Albert Om dedicat a Gerard Quintana perquè permet una reflexió relacionada amb la llibertat, la responsabilitat i la banalitat. El reportatge deixava clar que Gerard Quintana usa la llengua castellana a l'hora de parlar amb els seus fills, fonamentalment perquè aquesta és la llengua de la mare –és a dir, de la companya d'en Gerard–. Coneguda aquesta situació, des de les xarxes socials, furiosos radicals anatematitzaven Quintana i el titllaven de quasi tot. Primera reflexió: ningú no té dret a ficar-se en els usos i costums familiars mentre aquests no atemptin contra la integritat dels seus integrants i respectin les lleis pròpies del país. Però, a més, el catalanisme s'ha nodrit també de castellanoparlants, entre altres raons perquè aquest és un país bilingüe; i bilingües han estat, afortunadament, moltes parelles amb fills.

Però, a més, molts d'aquests puritans que han atacat Gerard Quintana ho han fet des de l'anonimat que proporcionen les xarxes socials. Fins a l'arribada d'internet, el recurs a l'anonimat per adreçar-se als mitjans de comunicació només l'utilitzaven els delinqüents i els xantatgistes. Això, entre el públic. Entre els professionals, resultava senzillament inimaginable, tot i que molt sovint en els seus escrits s'hi jugaven el tipus. El cas de Zola és prou conegut. Els seus articles a favor de Dreyfus li van costar l'exili i, probablement, la mort. Però també des de la dreta, o l'extrema dreta, s'actuava de la mateixa manera: Daudet i Maurras van conèixer l'exili i la presó, pels seus articles; i Brasillach va ser afusellat després de la II Guerra Mundial pels seus articles favorables a les tesis nazis. Ara, els periodistes continuem signant amb nom i cognom, però estem exposats, en nom d'una falsa democratització, a l'insult sense arguments, a la desqualificació feta sota l'empara d'uns quants suposats principis immutables.

I arribo al tercer punt de la reflexió, que resulta el més compromès perquè podria ser entès com la crítica al treball d'un col·lega. I no és això. No sóc ningú per posar en dubte la professionalitat d'Albert Om; d'altra banda, prou demostrada. Sí, en canvi, que em permeto discrepar del to excessivament estovat de les entrevistes; estovat segons el meu criteri, és clar. De l'entrevista amb Quim Monzó en vaig sortir sense saber com repartia l'escriptor el seu temps; com compaginava l'escriptura d'un article diari amb la preparació de nous llibres de ficció; si trobava més temes a internet que passejant pel carrer, si és que passeja pel carrer, etcètera.

I en l'entrevista de Gerard Quintana em va passar una cosa semblant. Hi ha precedents d'afició musical en la seva família? Què li resulta més fàcil: compondre la música o escriure la lletra? A través de quins camins va arribar al coneixement de Bob Dylan, força fàcil, o de Boris Vian, força més difícil? Fa la impressió que Quintana és un treballador compulsiu, però hauria estat bo saber quina importància dona al talent, i quina, a l'esforç individual. I com s'inspira, en Gerard Quintana? Em queixo, doncs, que les entrevistes de l'Albert Om no es desenganxen d'aquell aire de banalitat que sembla inevitable en molts programes de TV3. És una llàstima haver tingut a les mans dos dels genis que han sortit últimament en aquest país i no haver-los escodrinyat
a fons.