L'aposta perdedora
Malgrat que Alfred Bosch, cap de llista d'ERC a les properes eleccions espanyoles, va qualificar el pacte fiscal d'“aposta perdedora”, val a dir que aquest és el projecte estrella d'ERC per a les esmentades eleccions i, en un exemple més de desorientació i d'esquizofrènia política, l'eix principal a través del qual el partit presidit per Oriol Junqueras pensa bastir els ponts d'aproximació a CiU. La construcció del pol independentista i l'estratègia d'obrir un conflicte polític democràtic a l'Estat espanyol queda, doncs, novament desplaçada a ERC en favor d'erigir-se com a crossa de l'ordre autonòmic, abans sota l'aixopluc ideològic de les polítiques socials del PSC i del tripartit i ara amb l'esquer d'una reforma del sistema de finançament com la que perfilen des del Palau de la Generalitat.
Treure's del barret una nova excusa per no avançar de forma manifesta cap a un procés d'emancipació nacional no és, malauradament, exclusiu dels actors polítics. També Òmnium Cultural, després d'esdevenir la punta de llança contra la sentència de l'Estatut i de suportar les agressions contra la llengua catalana per part de les instàncies judicials espanyoles (amb injúries de grups feixistes incloses, com les que es van perpetrar el passat cap de setmana), no planteja cap altre full de ruta que la unitat de les forces polítiques per aconseguir el concert econòmic, tal com es va desprendre dels actes de celebració del cinquantè aniversari de l'entitat aquest estiu.
Resulta meravellosa la capacitat que té un gran sector del catalanisme per parapetar-se en l'autoengany i caure una vegada i una altra en els mateixos errors. Continuarem sense fer cap pas endavant en termes de sobirania perquè ara mateix, ben bé en els orígens del plantejament de la contesa (centrada avui en el “pacte fiscal en la línia del concert”) ens trobem davant dels mateixos paràmetres perdedors que han caracteritzat la política catalana almenys des de la darrera legislatura presidida per Jordi Pujol.
I és que el procés que estem vivint aquests dies en relació al pacte fiscal, la iniciativa del govern i l'informe de l'Institut d'Estudis Autonòmics, la comissió en el Parlament i la construcció d'un consens mantenen una inquietant analogia amb el procés de reforma de l'Estatut que, com se sap, va acabar laminat a Madrid durant la seva aprovació per les Corts Generals i rematat en els seus punts bàsics en la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Per si algú no ho recorda, també durant la ponència de reforma estatutària s'havien considerat els informes de l'Institut d'Estudis Autonòmics que dictaminaven la constitucionalitat de la proposta, un parer jurídic que ja vam veure quin respecte va merèixer davant de la jurisdicció constitucional espanyola.
Sóc dels que pensen que precisament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut impedeix que Catalunya disposi d'un sistema de finançament singular al marge del règim comú, similar al concert econòmic del País Basc i Navarra, i negociat bilateralment amb l'Estat. Així em sembla que queda clar d'una lectura atenta del fonament jurídic 10 de la citada sentència sobre la impossibilitat d'apel·lar als drets històrics vinculats a la disposició addicional primera de la Constitució per reformar el sistema de finançament (l'ancoratge constitucional del concert basc i del navarrès) i dels fonaments jurídics 130 i següents que podrien impedir una reforma de la LOFCA en el sentit d'exceptuar Catalunya del règim comú.
Com que encara que hi hagués un remot pacte polític la reforma de la LOFCA acordada acabaria al Tribunal Constitucional, el qual aplicaria la seva jurisprudència, les aspiracions catalanes només tindrien alguna possibilitat de prosperar sota reforma constitucional. I ja hem vist que l'Estat espanyol només reforma la seva Constitució per perpetuar el dèficit fiscal que dessagna Catalunya però no pas per satisfer les demandes de justícia de les nacions perifèriques l'existència de les quals, per cert, també es troba negada des del mateix text constitucional.
CiU, doncs, ara estintolada per ERC, es disposa a arrossegar el país a una altra saga de fantasia política i jurídica que novament acabarà estavellada contra les roques de l'Espanya constitucional, aquesta vegada amb conseqüències molt més greus perquè l'escanyament econòmic derivat de la situació de dominació política està agreujant la crisi i rebentant la cohesió de la societat catalana. Continuar perdent el temps per por de no afrontar el repte polític veritable conduirà l'autogovern i el nostre teixit econòmic a una fase terminal.
Almenys la reforma estatutària va tenir la virtut de conscienciar una majoria creixent de la societat catalana sobre la impossibilitat de reformar Espanya i de constatar que només a través de l'estat propi hi ha alguna possibilitat de sobreviure com a nació. El creixement de la majoria independentista ja es va produir després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, no cal repetir un procés que, probablement, culmini amb la creació d'una altra majoria: la que estimi la incompetència suprema dels governants que, en la seva ceguesa i en la seva covardia, ens han portat a un desastre encara pitjor.
