És Maó

Divendres vaig agafar un taxi de l'aeroport de Maó a Ciutadella. El taxista era d'aquella mena xerraire i vam travessar l'illa comentant l'actualitat: la famosa presó, el domini del PP i les amenaces de Bauzá contra el català. El xofer, que em va semblar poc partidari del PP, em va voler rebaixar la inquietud sobre la llengua. “Aquí ratllem català amb tota normalitat i no crec que ningú pens a canviar això”, m'explicava. Però patapam: a les poques hores es va saber que l'Ajuntament de Maó pretén ni més ni menys que canviar el topònim de la ciutat i imposar el vell nom franquista de Mahón. 

La batllessa actual de la ciutat, del PP, fins i tot planteja celebrar una mena de referèndum amb diverses alternatives, cadascuna més estúpida que l'altra, però sense deixar que la ciutadania puga votar pel nom que sempre ha estat el de la ciutat: Maó. A internet la indignació ha estat expressada de forma espectacular per Twitter, on l'etiqueta #ésMaó l'han fet circular desenes de milers de persones en poques hores. La pregunta, però, és quin tipus de personal és aquest del PP? Perquè el nom d'una ciutat és un consens bàsic, elemental. I no respecten ni això.

L'única explicació de tot plegat és que l'estirabot d'ara respon al supremacisme lingüístic  d'aquesta gent. Ho van fer a Elx, on la primera cosa que va fer el nou batlle va ser canviar al castellà el nom del teatre municipal. Ho han fet durant dècades a Castelló de la Ribera, que mai no ha pogut recuperar el seu nom. Ho van intentar a València inventant-se una polèmica absurda sobre la direcció de l'accent. I ara ho fan a Maó. El PP s'atreviria a qüestionar un consens tan bàsic en un territori de parla espanyola? És clar que no. Amb els fets demostren què per a ells hi ha dues classes d'idiomes. Els importants i seriosos, que no es discuteixen i es respecten en la seua integritat i els patois d'anar per casa on consideren que qualsevol afeccionat pot fer de filòleg defensant teories surrealistes. És en aquest context que la defensa del topònim Maó no és cap anècdota sinó una qüestió pura i dura de dignitat. Perquè el català no és un patois prescindible amb el qual una analfabeta pot jugar. Maó és Maó. O si voleu #ésMaó.