Opinió

LA GALERIA

Sant Lluc, sí però...

Quan anava cap a Olot el dia de la fira de Sant Lluc, tenia por de no trobar aparcament, però en vaig trobar de seguida. Les voltes del parc Vell (el parcu vei, vaig sentir dir a algú) eren plenes de parades de pintors exposant-hi el bo i millor de la seva obra, però no hi havia gaire gent mirant, passejant o comprant, i a fe que la concentració artística era important, simpàtica i atraient. De seguida vaig veure que totes les botigues eren obertes, els aparcaments i els bars, els bancs i caixes també i em van dir que hi havia mercat, tot i ser dimarts i haver-n'hi hagut el dia abans, dilluns, dia del mercat setmanal a Olot. Vaig preguntar per
què no era festa local i em van dir que s'havia sacrificat la festa de Sant Lluc a favor de les festes del Tura perquè duressin un dia més. Vaig pensar que, amb el gran ambient que porten i produeixen les festes del Tura que atrauen personal del país sencer i més enllà, potser no era del tot necessari allargar-les. Però això és una opinió particular,
els olotins o llurs representants ja deuen saber què fan.

Només hi havia el mercat de la roba i també poca gent, a part dels mercaders tèxtils allà al Firalet on, per cert, em vaig regirar el turmell per culpa d'un empedrat força amfibòlic. Quan va ser hora, vam anar a dinar a casa d'uns amics. Dinar entranyable i uns canelons fets per la besàvia, incomparables, per excel·lents, als que puguin menjar vostès en qualsevol restaurant, i per tant no els puc dir res més de la cuinera, perquè l'any que ve hi hauria cua.

A taula, també convidada, hi havia una amiga francesa. Vam tenir temps de parlar de tot: Europa, la crisi, la política, l'atur, el turisme, l'euro… Jo li anava pintant la negror del nostre petit país, dominat, oprimit i constret, coaccionat i bescantat, acusat injustament d'insolidari. En un moment donat la madama, com si volgués tallar d'arrel la pessimista conversa, exclamà: “Però teniu el Barça que és una meravella,
us fa internacionals i coneguts arreu, el Barça és model de tot!” El dissabte següent al vespre vaig pensar, a casa: doncs ara passaré una estona guapa, admirant la meravella que deia l'amiga francesa. Em vaig asseure davant la tele. El Barça jugava a casa i no va marcar ni un gol en una hora i mitja. I, a l'últim minut, el millor jugador del món fallava un penal. Doncs això: una meravella.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.