la columna
El regne de Déu
Abraham era la família de Déu, sense d'altra llei que la d'una taula amb pa a partir. Amb Moisès, però, el poble de les dotze tribus era el poble de Déu. I més. N'era el Regne amb el Senyor per Rei. D'aquí ve la, diguem-ne, sorpresa d'Ell quan el poble li demanava un rei, quan ja el tenien i ben infinit.
Amb rei o sense, amb Temple en runes, a casa o a l'exili, a bones i males durant dos mil anys, Israel se sabia el poble únic d'un Regne ací a la terra, somniat a càntics de salms.
Amb l'arribada del Fill de Déu, el Regne va fer un tomb, fou una taula de família partint-se el Pa a glops de vi. Fos com fos, en la llargada dels segles, l'Església s'ha sentit poble més que família i, per dir-ho tot, amb tirades a regne temporal.
Esmicolada a regnes de reis de la terra, no n'hi ha cap que pugui dir-se ben dit el regne de Déu, triat d'entre tots per surar de glòria. Malauradament, més d'un s'ha volgut creure triat per Déu pel damunt de qualsevol d'altre. “Per un Déu únic i una Alemanya eterna”, feia cantar el Hitler, mentre mestre Stalin, sense Déu, se sentia l'elegit per la història, talment s'hi sentia qualsevol dels quefes en els satèl·lits comunistes.
Però, canviant de ribera, Anglaterra visqué amb Kipling el seu destí d'encaminar pobles, una mística messiànica que, alhora, comptava la pela. Messianisme que, encara amb més peles i cantant democràcies al seu estil, tenen els Estats Units, amb un sistema de govern que mai de jamai no podrà entendre un àrab.
Però ves que sóc on anava. Castella de les amplades, diria que tot just sortida de l'ou, ja s'ha sentit sempre messiànica amb un messianisme estès a tots els pobles veïns. I que va fer esclat a les Amèriques, on era el poble triat per Déu per plantar-hi el cristianisme catòlic, mentre al Nord ho feien els puritans amb el mateix senderi. Encara se les agafa per ací. La sagrada unitat d'Espanya, de la seva Espanya, trencada, ens duria fora del seu messianisme. El de sempre des d'aquella reina catòlica. Espero que així entengueu el Rouco.