L'Eliseu no perd el somriure

Molta marea blava pepera haurà d'inundar-nos per ofegar el somriure de l'editor i activista Eliseu Climent. Habituat a les inclemències dels populars –o de socialistes tan nefastos com Joan Lerma–, enguany l'editor ha hagut de suspendre el sopar de lliurament dels premis Octubre per l'afer de les multes a causa dels repetidors de TV3. Climent és tossut i no es rendirà, tot i que alguns amics comenten que el seu afany quixotesc no s'entén gaire pel desinterès general que mostra la cadena pels fets culturals catalans. El que sí haurien d'assumir els responsables de Televisió de Catalunya és que l'esforç de la societat civil pels seus canals no té una reciprocitat. En fi, és un vell debat, una conversa reiterativa i una batalla perduda. No cal capficar-s'hi. Les inèrcies són les que són i de la pedra al ronyó podem passar al roc.

Des de les seves posicions, sovint guerrilleres, l'Eliseu i el seu equip incansable han fet més per la cultura catalana que tots els governs autonòmics, nacionalistes o antinacionalistes, junts. Si no fos per les seves tribunes, la majoria d'escriptors ni ens coneixeríem. Ell i els altres amics valencians ens van agrupar per compartir idees, essència de les jornades, que desembocaven als premis històrics, que avui s'haurien de celebrar si totes les arbitrarietats no haguessin caigut sobre nosaltres.

Amb sopar de lliurament o sense, els guanyadors han rebut les estatuetes d'Andreu Alfaro i ahir compartien fotografies amb un Eliseu pletòric, segurament preparant el contraatac. Entre l'odi a la cultura del PP valencià i l'antiintel·lectualisme d'aquí, la nostra literatura es podria dir que està contra les cordes. Cal recordar, però, que abans van passar les plagues de Zaplana, els terroristes de l'extrema dreta i la caverna franquista. Veurem qui resisteix més.