De l'Assemblea a les assemblees
El 7 de novembre farà 40 anys de la creació de l'Assemblea de Catalunya, que féu cèlebre el trimembre “Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia”. De llibertat, la que vulguem (fins i tot per fer bretolades amb guant blanc); d'amnistia, també (fins i tot als causants de la dictadura), i d'estatut... bé, deixem-ho. Aquell final del franquisme, la transició i la normalització democràtica (amb els partits hegemònics) ja han estat prou analitzats del dret i del revés per insistir-hi.
D'aleshores ençà, amb l'entrada a les esferes del capital internacional, de l'economia mundial i de les cultures i
tècniques globals, es pot dir que hem passat, políticament, dels unitarismes jerarquitzats i centralitzats (formats per
les ideologies fortes) a la dispersió social alternativa, motivada per un capitalisme que ha descentralitzat també les
seves estratègies. Així, les ideologies han perdut la
seva respectabilitat militant; els comitès centrals, el seu caràcter sagrat, i els líders han estat contestats; en el món del treball –de la fàbrica massiva
a les dispersions tecnològiques–, l'antiga consciència obrera s'ha fragmentat, i
els nous amos ara no sabem
qui són.
Això pel que respecta al món diguem-ne tradicional –polític, econòmic i sindical–, víctima i còmplice de les successives crisis que han anat apareixent. Aquest món –en aspirar al creixement i el progrés, presumptament perpetus– es fonamentava en l'unitarisme jeràrquic i la centralitat corporativa. Tot això és el que ha vingut avall. D'aquesta manera, hem passat de l'Assemblea de Catalunya (dominada fèrriament per les esquerres en litigi) a múltiples assemblees per Catalunya (que ja no obeeixen consignes centrals); del Poeta de la Resistència a molts poetes resistents; i talment en tots els ordres: la catalanitat i els anhels de justícia social ja no són representats només per uns partits desbordats per les peticions populars (tot i mantenir àmplies hegemonies electorals), de la mateixa manera que la veritat econòmica ja no ve garantida per uns sectors oficials que han contribuït a desacreditar-la, sinó per una gamma amplíssima (però silenciosa, en no ser visible per als grans mitjans) de sectors populars, joves i professionals (de la pagesia ecològica a la banca ètica, del cooperativisme integral a les energies renovables i, entre tants, dels grups de consum autònom als centres socials autogestionats), els quals fa temps (des que en els anys vuitanta ja van veure per on aniria la història) que han anat creant xarxes productives paral·leles d'economia real, similars
a les actuals dels nous models comunicatius.
Tot això per dir que entre els abstencionismes electorals creixents, les desocupacions laborals massives, els augments d'indigència i les incerteses que viuen els mateixos ocupats, existeix tota una franja social –diversa i dispersa al territori– que s'ha preocupat de trobar els mínims mecanismes per sobreviure. És a dir, que, en certa manera, s'ha “desconnectat” (com reclamava fa 25 anys l'economista egipci Samir Amin) de bona part de les “manilles” del sistema econòmic dominant, el que ens havia de salvar per sempre.
La crisi múltiple d'aquest sistema (amb tots els seus pillets) està accentuant aquesta “desconnexió”, i així hem pogut escoltar i llegir sobre ecoxarxes, ciutats en transició, la Cooperativa Integral Catalana (a Ca l'Afou, Vallbona d'Anoia), assemblees alternatives a barris i ciutats, grups de crèdit i consum, escoles lliures, centres socials autogestionats, monedes socials, autonomia energètica, intercanvis de productes, repoblacions rurals, sistemes de salut cooperatius, sobirania alimentària, necessitat de la moneda telemàtica per evitar el diner anònim (font de totes les corrupcions), etc.
Com la mateixa vida, irreductible al pensament i la tecnologia úniques, aquests sectors assagen noves formes de convivència i subsistència –amb més llibertat, responsabilitat i ètica ambiental i financera– i estan reinventant per a tots la democràcia, tal com volia fa quaranta anys l'Assemblea de Catalunya, el gran projecte d'autocompromís col·lectiu, frustrat pel sistema partidista i electoral cuinat durant la transició.
