Aprimem-nos

Hi ha alguna cosa pitjor que una bona retallada? Sí. Saber que no serà l'última. Saber que la retallada en qüestió es presenta o bé al principi o bé en un punt indeterminat d'un camí que no se sap on acaba, ni quan. Aquest és precisament un dels aspectes més obscens de la crisi i de la gent que la gestiona. No es comprometen amb cap pla concret, no diuen què volen fer, no enumeren les seves exigències ni presenten cap calendari. Simplement, un dia anuncien una mesura dràstica, un altre dia, una altra, i així fins vés a saber quan. Passen el temps enviant missatges als mercats, i els mercats responen amb la indiferència de les coses abstractes, amb la crueltat de qui no coneix ningú ni s'interessa per les vides que ha malmès, pels projectes i esperances que ha fet esclatar sense ni pensar-hi.

Ara toca el torn a l'Ajuntament de Tarragona. Divendres passat l'equip de govern aprovava les ordenances fiscals amb la col·laboració del PP, i diumenge ens assabentàvem de les intencions de l'alcalde “d'aprimar” la casa gran. D'acord amb aquesta estranya llei del degoteig de les males notícies, pensem que el pitjor de l'augment d'impostos municipals no és que s'hagi fet sense suficients mesures de progressivitat, de manera que pagaran els de sempre, sinó la seguretat de saber que al darrere vénen els pressupostos i que, per imperatiu de l'aritmètica electoral, Ballesteros no té més remei que consensuar-los amb algun dels dos partits de la dreta, o amb tots dos. I com que ja hem vist què fan els socialistes, els convergents o els del PP a les administracions que governen, també ens podem fer una idea clara del que aquests pressupostos representaran per a la ciutat. Si ho dubtàvem, l'alcalde ho confirmava en unes declaracions publicades diumenge, descrivint una situació fosca i una solució potser encara més fosca, coberta amb un eufemisme transparent: aprimar, o sigui retallar. Els ciutadans poden, a partir d'ara, esperar menys serveis i inversions, i els treballadors municipals potser menys salari, o cap ni un qui acabi al carrer.

Encara que el sentit comú i l'evidència històrica ens indiquin que de les crisis sempre se n'ha sortit actuant en sentit contrari, és a dir reforçant la inversió pública i el paper assistencial de les administracions quan totes les altres coses fallen, assistim ara a l'espectacle increïble d'un estat, unes comunitats autònomes i uns municipis abocats a l'autodestrucció, convençuts, almenys en aparença, que fan el que cal fer. M'esgarrifo, i no em queden més paraules.