Euskadi: l'hora de la veritat

La societat espanyola, després d'anys i panys de rentat de cervell i d'amargar-li la lluita que feia l'Estat a Euskadi, ha quedat alleujada i enganyada després del comunicat d'ETA. Tal com han venut els mitjans de comunicació estatals, l'Estat ha obtingut una gran victòria sobre Euskadi i les seves reivindicacions nacionals. Ara, amb un poble basc vençut, entenen que s'ha acabat el problema. A Catalunya, els quintacolumnistes i certs intel·lectuals catalans s'han quedat tranquils i han parlat del suposat basquisme d'alguns sectors de la societat catalana. Uns i altres, però, no s'han adonat o no volen adonar-se que, un cop acabada la coartada de la violència d'ETA, és quan arriba l'hora de la veritat i quan el conflicte polític basc i la seva realitat haurà de posar-se al damunt de la taula del futur de la relació de l'Estat amb la nació basca.

El que cal preguntar-se és la certesa del relat, com estan venent els aparells de l'Estat i els seus afins, de la gran victòria aconseguida sobre aquesta organització per l'Estat. Els elements més seriosos de l'Estat i els seus analistes són conscients que el problema que han anat postergant l'hauran d'afrontar ara. Amb tot, la suposada derrota militar d'ETA, com ells molt bé saben, és una realitat que fa més de vint anys que té assumida la mateixa organització armada, ja que sabien que era impossible enfrontar-se als estats espanyol i francès i a tota la comunitat d'intel·ligència de l'OTAN. I més encara, després de la fi de la lluita armada a Irlanda del Nord i el factor 11-S i Al-Qaida, que impossibilitava una lluita armada en el món occidental. ETA sabia que havia de trobar la seva oportunitat i que la seva sortida posaria el conflicte basc sobre la taula política de l'Estat i de l'escena internacional. I amb habilitat i el concurs de diferents interlocutors de bona part de la societat basca i internacional ho han aconseguit.

Queden darrere més de vuit-cents morts i milers de ferits produïts per ETA i, d'altra banda, més de quatre-cents morts fruit de la repressió de l'Estat i milers de bascos torturats i maltractats durant cinquanta anys, a més a més de la repressió contra la societat, la llengua, la cultura i els mitjans bascos. Cal, doncs, que comenci una gran reconciliació. Cal que ETA i l'Estat demanin perdó. Hi ha molt dolor entre les víctimes i els seus familiars, però hi ha un altre dolor que s'ha mantingut invisible i amagat a la societat basca, i que ningú sembla disposat a esmentar: l'opressió nacional patida pel poble basc. Ara, sense ETA, ja veurem si les seves idees polítiques són derrotades i si l'Estat, amb més de cinquanta anys de repressió, ha guanyat. És hora, repetim, de reconciliació, de deixar parlar les urnes amb llibertat i acabar amb un govern antinatura imposat pels interessos del nacionalisme espanyol. Cal que les properes eleccions nacionals basques es donin en un context en el qual l'Estat no tingui segrestat els qui han liderat la pau i hi puguin participar. Ells han cregut, des de l'acció política, i, ara, des del darrere dels barrots de la presó, que tot seria possible sense violència. Esperem que això sigui així.

Euskadi, però, té un repte important: reorganitzar les seves forces polítiques i socials per tal d'adaptar-les a la nova situació i enfrontar-se, com l'Estat, a la resolució del conflicte basc amb Espanya. Euskadi, en aquests darrers anys, ha fet passos enrere en la seva reconstrucció nacional. El govern PP-PSOE, amb un lehendakari titella com Patxi López, ha frenat els avenços de cohesió nacional i ha creat escletxes tant amb la societat basca com amb els moviments socials, en un marc d'un cert cansament d'una societat i d'uns sectors en lluita desgastats per l'enfrontament amb l'Estat durant dècades. Aquest afebliment va permetre que no hi hagués una reacció contundent contra un govern antinatura del PP i el PSOE. I, a més a més, tot ha coincidit en un moment en què les forces polítiques nacionalistes havien viscut canvis rellevants de lideratge i s'havia passat de persones èpiques i amb gran capacitat de lideratge a lideratges grisos i funcionarials.

Afrontar la nova situació, doncs, requereix que el nacionalisme basc, format principalment pel PNB i l'esquerra abertzale més les forces sindicals majoritàries, ELA i LAB, sigui capaç de fer emergir un fort relleu generacional, però a la vegada aprofitant i retornant a primera línia dirigents com l'exlehendakari Ibarretxe, que juntament amb l'avui segrestat Arnaldo Otegi haurien d'aconseguir un procés de coincidència i complicitat que podria portar els abertzales a una gran victòria a les properes eleccions nacionals que obrís el camí per tal de retornar la dignitat a Ajuria Enea i reconstruir i revitalitzar els eixos de la construcció nacional, el sistema d'ensenyament, la ràdio i la televisió basca i l'ertzaintza, a més a més de tornar a tenir una política internacional basca i d'exercir el dret a decidir. Des de Catalunya, i sense fer basquisme acomplexat, seria bo recobrar sinergies, si més no al Congrés de Diputats i el Senat, amb el nacionalisme basc amb l'objectiu d'afrontar la possible ofensiva, després del 20-N, uniformitzadora del PP, com ja han plantejat Amaiur i ERC. I caldria també que el PNB i CiU no es deixessin enganyar per alguna pastanaga que els pugui donar el PP.