Unesco

L'admissió de Palestina a la Unesco ha provocat les ires d'Israel i dels Estats Units. Qui està més enfadat de tots és el govern israelià, perquè considera que no s'ha de donar peixet a Palestina fins que no s'hagi establert una pau duradora. Que en el seu cas vol dir que els extremistes deixin de disparar-los coets de fabricació casolana cada dia. Després de l'alliberament de centenars de presos, Hamas –que en el seu ideari inclou la destrucció de l'Estat d'Israel– s'ha moderat. Aparentment. Però sembla que l'extremisme és tan infinit com l'estupidesa. Sempre hi trobaràs algú que es creu que disparant coets i atacant gent indefensa se sortirà amb la seva. Bé, si la seva és que vinguin un parell d'avions i liquidin els coetaires, sí: es pot dir que l'han encertat.

L'alliberament dels presoners va deixar Mahmud Abbas, el president de l'Autoritat Palestina, en molt mal lloc, i d'aquí la seva ofensiva personal perquè Palestina estigui present en com més agències internacionals millor.

La ira dels Estats Units i d'Israel és comprensible. Fins i tot hi ha lleis que emparen aquesta irritació. Els Estats Units ja van deixar de finançar la Unesco entre els anys 1984 i 2003 perquè patrocinava informes que els deixaven com un drap brut. Però la Unesco, tot i que contaminada de política, és un organisme cultural. És a dir, un instrument privilegiat per construir la pau. No es combat quan es llegeix. Acollir Palestina en la Unesco hauria de servir per avançar cap a la pau. Només s'ha de complir una condició: uns i altres s'han de desfer dels seus extremistes.