El no del Partit Popular

Hi ha una resposta pitjor que el no; és aquella del ja en parlarem, que sentim tothora. Perquè, en realitat, aquest ja en parlarem és el no d'aquell que no s'atreveix a formular-lo obertament, del covard. O, alternativament, és el no del que, per interès, evita fer-lo explícit; és el no del caragirat, del que vol fer trampa. És el no del PP al pacte fiscal.

Aquest del PP és un no que hauria de ser inadmissible, en política. Que no sigui una pràctica exclusiva dels populars, mai no la justifica. Ara i sempre hauria de merèixer la reprovació més severa dels electors. Perquè, quin motiu pot tenir un partit, com fa ara el PP, per no dir clarament què pensa si no és el d'evitar, amb l'engany, la pèrdua d'uns vots?

Si vol fer honor de la rectitud democràtica que predica, el PP ha d'explicar per què negarà a Catalunya allò que considera just i apropiat per a Euskadi i per a Navarra.

Ja n'hi ha prou d'emparar-se en una determinada interpretació de la llei! Això ho pot fer un tribunal, però mai un partit polític, que té la facultat de promoure'n la modificació, si ho considera necessari.

Representa un greu dèficit democràtic que el PP, el partit que governarà Espanya, eviti explicar les raons per les quals discrepa d'allò que avui ja defensa la majoria dels catalans i dels seus representants al Parlament: que la Generalitat recapti tots els impostos i que, després, en lliuri una part a l'Estat.