Sospitosos habituals

D'entre les múltiples i diverses possibilitats que se'ns presenten per comportar-nos miserablement, la d'esdevenir fort amb els febles i feble amb els forts deu ser una de les pitjors. Expliquin-ho al seus fills quan puguin, encara que això els dificulti l'èxit a la vida o limiti algunes ambicions polítiques. Fa unes setmanes un conseller de la Generalitat ens parlava d'un tal Mohamed per justificar les mesures adoptades per perseguir el frau en el cobrament de la renda mínima d'inserció. Si el que pretenia era afavorir els prejudicis que vinculen immigració, frau i prestacions públiques, i conformen aquell confús i inquietant miasma que no para de créixer i que tantes alegries ens dóna, la seva va ser una aportació brillantíssima. La polèmica desencadenada el mes d'agost per la decisió de la conselleria i pel tracte rude i humiliant atorgat als perceptors, ja s'ha esbravat; tot el que s'havia de dir ja ha quedat dit, tot el que es volia suggerir, també. Per a la premsa, sempre tant voraç, ja és un afer gastat, un plat digerit, i no obstant això encara hi ha qui, complint tots els requeriments, segueix sense haver rebut la prestació i segueix reclamant pels laberints del castell de l'administració. M'expliquen que a la població on habito, que supera els vuit mil habitants, hi ha 92 PIRMI vigents, dels quals encara ara 8 segueixen pendents de proposta i 15 de cobrar. Entre ells també hi ha Mohameds, Hassans i Ahmeds, però no són l'arquetip que esmentava el conseller apel·lant a l'àrea del nostre cervell on encara belluguen les pulsions territorials més primàries, sinó individus de carn i ossos, dels que també sagnen quan se'ls punxa i riuen si se'ls fa pessigolles. Sumen uns quants anys de cotitzacions i de tributacions directes i indirectes, de les que han permès pagar pensions, escoles públiques i privades, estudis universitaris, nòmines de consellers, carreteres i subvencions a companyies aèries. Ja fa anys que els va convocar un mercat laboral que ara no dóna feina, que van contribuir a l'espectacular increment de la riquesa d'aquest país i també a la contenció dels sous. Ara, la seva funció ha canviat: s'han convertit en el boc expiatori, en els sospitosos habituals i en un d'aquells arguments que s'adrecen a les vísceres de l'electorat. Algun dia d'aquests, la conselleria es justificarà amb un informe sobre el frau detectat. Ocultarà, però, que el nou reglament és molt més restrictiu, que hi ha molta pobresa real que en queda fora sense cap alternativa. Tampoc ens recordarà que la Generalitat té les competències exclusives en serveis socials. Els 420 euros del PIRMI s'han convertit en la darrera xarxa per evitar el buit. Més enllà, tot és desesperació. S'ha de viure molt lluny d'aquestes realitats per no adonar-se'n i te n'has de sentir personalment molt distant per aplaudir-ho.