Dones que manen

La líder política europea amb més personalitat del segle XX va ser la senyora Margaret Thatcher. Víctima de fa anys de l'Alzheimer, el seu caràcter s'ha difuminat fins al punt que se li atribueix una confessió que fa esgarrifança: “Jo també em trobo a faltar!” Costa d'imaginar una descripció més commovedora dels estralls que la pèrdua de la memòria fa en la consciència d'una identitat pròpia. I que aquesta trèmula fragilitat es manifesti en la que era coneguda com “la dama de ferro” ho fa especialment pertorbador.

La influència de Thatcher a la política europea dels vuitanta va ser molt considerable i va anar més enllà –Felipe González sempre ho ha reconegut– de les files conservadores. Ara, a Europa, tenim una altra dona a qui la crítica situació general ha atorgat carisma de líder: Angela Merkel. A la Merkel ningú no l'ha elegit per representar l'Europa comunitària, però tothom s'encomana a ella per veure si ens pot fer de guia per sortir del laberint actual.

Les dones, en general, solen ser les que acaben posant una mica d'ordre a la casa. De fet, la mateixa Margaret Thatcher que tenia governs majoritàriament formats per homes i sabia, doncs, de què parlava, ho deia d'una manera molt gràfica: “En política, si busques algú que faci declaracions mira de trobar un home; si busques algú que faci la feina més val que trobis un dona.” Pobre Thatcher, se'n veia un bull per fer treballar els seus ministres amb els pebrots que calen. Durant gairebé una dècada va fer anar recte a tothom a cops... de bolso. Mai no es va posar pantalons, la Thatcher, però era de les que deixaven clar qui era el que portava els pantalons a casa. Mai una vestimenta tan convencionalment femenina va representar millor els estereotips de la conducta testicular masculina. La Merkel, en canvi, va amb pantalons i sense bolso. Tant de bo darrere d'aquesta aparença tan escassament femenina s'hi amagui una líder política amb capacitats de dona, vull dir, amb capacitat de fer la feina i arreglar la casa gran d'Europa. Amén.