Els senyors de la farsa

La mentida i la manipulació guanyen protagonisme. L'arribada d'Obama semblava que podia canviar l'estat de coses, però, de nou, hem assistit a tota la cerimònia de la megalomania del poder, des del terrorisme d'estat en diferit –amb les imatges, no sabem si certes o de ficció– del president nord-americà amb els militars que van planificar l'assassinat de Ben Laden. També es podria parlar molt del cas de Líbia, dels cavallets que regalava als presidents d'aquí, de les festes que organitzava amb Berlusconi i de tot l'afer amb els britànics sobre l'alliberament del responsable de la matança de l'avió que va caure a Lockerbie. El sàtrapa libi, amic dels dirigents europeus, acabava com una rata ferida, linxat en directe. Com es reacciona quan et pelen un col·lega? Hem arribat a l'estadi maquiavèl·lic on el fi justifica els mitjans? S'indignen, tanmateix, quan Palestina és acceptada en un organisme cadavèric com l'Unesco. Tothom s'escandalitza i les amenaces tornen a planar sobre els desgraciats palestins. Què més els poden fer? Deixar-los sense aigua potable o llençar-los al mar? Cambres de gas?

Quan durant dècades veus que els problemes s'enquisten i que en comptes de solucionar-los, els polítics l'únic que fan és incrementar-los, et preguntes quin és l'objectiu de tot plegat. No puc assumir la incompetència de tanta gent de diferents generacions de poderosos, sinó la mala fe o motius que tenen a veure a la indústria armamentista i els interessos locals dels caps de tribu. Quan es van acabar els soviètics, els àrabs no fidels es van convertir en el nou enemic. Després d'Afganistan, l'Iraq i Líbia, li arribarà el torn a l'Iran, on sembla que els senyors de la guerra situen la diana següent. Pum!