En mans dels indecisos

Si les enquestes no s'equivoquen, a Catalunya encara hi ha un cert marge per a la sorpresa. O, dit amb més propietat: sembla que el nombre de persones que s'estan pensant a qui votaran és prou important per condicionar el resultat, l'anàlisi del qual exigirà, segurament, l'ús de la sintonia fina.

Ningú no té assegurada la victòria. D'aquí que, per als tres actors principals sigui més important el nombre de vots que no pas la quantitat de diputats que puguin perdre o guanyar. Per a CiU vèncer el PSC o, en el pitjor dels casos, no quedar darrere del PP, té més rellevància que el nombre de diputats que acabi sumant als que ja té. Per al PSC, i sobretot per a la senyora Chacón, poder mirar cap a Madrid i dir al senyor Rubalcaba: “Ei, aquí sí, aquí hem guanyat” és més important que el nombre d'escons que acabi perdent. Per al PP, en fi, guanyar Convergència, encara que només fos en nombre de vots, ja seria considerat una victòria; guanyar a més a més els socialistes seria com pujar directament al cel.

Per a ERC, mantenir allò que ja té és més del que podia esperar. I per a Iniciativa, incrementar la seva força fins a igualar la dels republicans seria una cosa semblant a l'acompliment d'un somni. Com que tot això que he dit pot passar, preparem-nos: la nit del 20 de novembre, tots els ciutadans, fent ús si convé de la sintonia fina, sabrem qui ha guanyat i qui ha perdut; però si ens escoltem els partits veurem que no, que ningú no ha perdut, o que tothom ha guanyat. A Catalunya, vull dir. Perquè allò que passarà a Espanya no admetrà dissensions.