Si analitzem, ens indignem!

És tanta la sensació de desgavell, d'improvisacions i de mesures preses precipitadament, de declaracions intencionadament ambigües, de divagacions per amagar o dissimular la incapacitat per fer front a les greus seqüeles de la crisi financera provocada pels grans banquers amb la complicitat dels seus dòcils acòlits, el polítics, que la percepció de qualsevol observador és que aquells als quals els correspondria (si més no teòricament) governar i gestionar els interessos dels ciutadans no saben com resoldre els afectes devastadors que provoquen per als més desfavorits. Malgrat el seu intent de voler-nos convèncer, la realitat és que a part de no sortir-se'n, generen no només una generalitzada desconfiança, sinó la necessitat de transformar l'actual sistema econòmic i democràtic, car ha esdevingut obsolet i caduc. Caldrà promoure un nou paradigma en la globalització.

Quan davant d'una situació tan caòtica com la que estem sofrint indignar-se és inevitable, especialment quan els responsables polítics prioritzen més els pactes i els acords per satisfer els seus interessos partidistes que no pas consensuar unes solucions que minimitzin els esmentats efectes devastadors, la qual cosa porta a poder afirmar que determinats polítics estan desautoritzats per gestionar i administrar, en el cas de casa nostra, la Catalunya que, a part dels problemes derivats de la crisi ja pateix la incomprensió, l'espoli i el tracte ignominiós d'un Estat (l'espanyol) que tot i les bones paraules dels entabanadors de torn, com els que ara es postulen dia sí dia també, perquè estem a prop del 20-N, mai l'Estat ni els seus polítics han manifestat una voluntat creïble d'esdevenir respectuosos amb aquella plurinacionalitat que només treuen a relluir en processos electorals.

Deixant de banda les mostres d'ofuscació i animadversió visceral que els estaments estatals o els paraestatals ens posen de manifest cada vegada que tenen l'oportunitat de fer-ho (sentència del TC sobre l'Estatut, sentència del TSJC sobre la immersió lingüística o la múltiple i poc definida pro-posta que el ministre de Foment ha aconseguit de les autoritats comunitàries en relació amb el corredor ferroviari, perquè ara la prioritat del corredor mediterrani dependrà de la voluntat política de Ma-drid...), el que no s'entén és que al cap de 35 anys de la mort del dictador, quan ja estem en ple segle XXI i en el context de l'Europa comunitària i d'un creixent sentiment sobiranista, els polítics de l'arc parlamentari català que s'anomenen catalanistes continuïn tenint una actitud poruga i indefinida sobre Catalunya. És hora que s'emmirallin amb els de la renovada esquerra abertzale, la qual, malgrat els coneguts obstacles, no només ha irromput de nou en l'escena política amb uns objectius sobiranistes ben definits, sinó que a més han estat uns dels artífexs de la Conferència de Pau de Donostia i de l'esperada declaració d'ETA, anunciant el final de la lluita armada. Una actitud valenta com aquesta voldríem dels nostres polítics i que giressin full en l'hostilitat hispànica, aprovant un full de ruta clar i contundent que ens encaminés cap a la plena sobirania de Catalunya.

Qui ha volgut assumir les responsabilitats de governar ho ha de fer sense que li tremoli la mà, però no pas per ofegar els propis conciutadans, sinó per exigir del veritable responsable del nostre empobriment (l'Estat) el retorn del que ens espolia cada any (el 8,5% del dèficit fiscal, uns 20.000 milions d'euros), una quantitat que, en cas de tenir-la, la Generalitat no ens hauria d'aplicar cap retallada. Marejar la perdiu en qüestions com “el concert econòmic” o el pacte fiscal (molt millor la independència fiscal), potser sí pot ser constitucional (també ho era l'Estatut), però Madrid mai ens ho concedirà. Ben al contrari, continuarà (com ho estem constatant cada dia) xuclant-nos fins que aconsegueixi la nostra absoluta inanició.