La solució del banc dolent

Ara resulta que una de les solucions, perquè ens en cal no una, sinó moltes, per sortir del pou, és crear un banc dolent. Sí, sí, un banc dolent! Per a la gent que hi entén, d'aquestes coses, l'existència d'un banc d'aitals característiques pot representar un alleujament. Però per al comú de la gent, l'adjectiu dolent associat a un banc sempre serà motiu d'intranquil·litat i desconfiança.

Si els bancs a seques ja ens en donen, de disgustos, ara que apugen les comissions sense avisar i sense miraments; si hi entrem porucs i cohibits fins i tot quan anem a posar-n'hi, de diners; si hem arribat a l'absurditat de pensar que ens fan un favor quan ens deixen quatre rals al nou per cent... què ha de fer un treballador o un pensionista, si no posar-se a tremolar quan sent que es vol crear un banc dolent?

Però hem d'estar tranquils, diuen, perquè els bancs dolents no són pas per als treballadors ni per als pensionistes. Són bancs que es creen, a càrrec del contribuent –de qui, si no–, perquè els bancs bons, per dir-ho d'alguna manera, hi traspassin els actius tòxics que han acumulat amb l'explosió de la bombolla immobiliària, aquell fenomen econòmic que devia créixer i créixer per generació espontània, ja que ara ningú no vol fer-se'n responsable. Aleshores sí, alleujats d'aquest pes, els bancs que ens disgusten i ens cohibeixen tornaran a donar crèdits, a les famílies i a les empreses. Aquesta és la teoria. Ja veurem què passa, si mai es posa en pràctica.