Vila olímpica

Arran de la confirmació de Tarragona com a organitzadora dels Jocs Mediterranis del 2017 ha continuat el ball de propostes sobre la ubicació de la futura vila olímpica, i això és un mal senyal. El 2017 és aquí mateix, i la lentitud habitual de la gestió urbanística, afegida a una maquinària administrativa d'agilitat manifestament millorable, ens pot abocar a una d'aquelles solucions provisionals-definitives, amb el pitjor de cada terme.

La vila olímpica és una ocasió magnífica per fer ciutat. És més, aquest hauria de ser l'objectiu principal, regenerar el teixit urbà, aportar una millora qualitativa en el disseny i funcionament de la ciutat. I, a més, que unes breus setmanes serveixi de vila olímpica. Aquests són, al meu parer, els termes de l'operació. Altrament, correm el perill d'una promoció a corre-cuita, adotzenada, pensant només en aquells quinze dies –que també s'hi ha de pensar– però no en els anys i anys de ciutat que volem. Els Jocs passaran, i la vila –la ciutat– es queda.

Això, per fer-ho bé, demana tenir un projecte de ciutat. De Gaulle deia que, per ser president, calia “une certaine idée de la France”. No cal ser gaullista, però estaria bé tenir alguna idea de Tarragona, i, sobretot, que anés més enllà de la retòrica de l'eslògan, de l'estirabot més o menys enginyós, o dels tòpics recurrents i avorrits de les campanyes.