Tombes mal tancades
Quan intentem pensar el futur del País Basc després del final d'ETA, trobem que les principals dificultats són fer compatibles la reconciliació de les parts enfrontades i la memòria de les víctimes. El comunicat amb el qual la banda terrorista va anunciar el cessament de la violència no augura res de gaire bo en aquest sentit: no hi havia cap referència als més de vuit-cents morts ni als milers de ferits i sí molt d'èmfasi en el reconeixement dels militants que han perdut la vida d'una o altra manera o que ara mateix estan complint condemna a la presó. Tot estava amanit amb una retòrica sinistra, emparentada amb la baixa estofa estètica que lluïen encara amb les seves caputxes i les seves serps entortolligades.
¿És d'esperar que demanin perdó? ¿Podem confiar-hi? ¿Però pot ser no s'ha construït tota la història de la democràcia espanyola sobre l'oblit i el girar full? Aquesta democràcia s'ha aixecat sobre milers de cadàvers oblidats també després del franquisme, sobre milers d'històries d'exili i persecució, sobre penes de mort i tortures i intents de genocidi cultural, i res d'això no s'ha posat sobre la taula més que de passada. De manera residual es recorden les víctimes de tota aquesta història com si fossin els damnificats d'un terratrèmol, d'un fet natural: mai no es construeix un relat que ens recordi quins van ser els responsables del daltabaix i el dolor.
Les víctimes d'aquest terrorisme són en primer lloc els morts i les seves famílies, però ningú pot oblidar tampoc que ETA ha enverinat el debat polític a l'Estat espanyol durant més de trenta anys; des de l'espanyolisme s'ha volgut fer una assimilació irresponsable entre el terrorisme i tota forma de nacionalisme no espanyol, abocant a l'opinió pública un seguit de consignes altisonants que només feien que tensar més les cordes i donar volada a un patrioterisme espanyol sense complexos, que aprofitava les barbaritats etarres per seguir –ben imbuït de superioritat moral– amb la seva missió d'anivellament polític i cultural de l'Estat espanyol. De moment, la fi d'ETA no ha aturat aquesta dinàmica, i és d'esperar que el voltatge d'aquest discurs fins i tot s'incrementi.
Tot ús de la memòria de la història del patiment sofert per una comunitat, però, acaba en un relat similar –i els exemples històrics d'això serien innumerables–: per una banda hi ha les víctimes i per l'altra hi ha els criminals, els malfactors. Massa sovint, quan algú entona la paraula memòria podem estar segurs d'una cosa: no té altra intenció que posar-se del costat de les víctimes –d'un nosaltres patidor–, i demarcar un territori hostil: els dolents, els altres, els assassins, etcètera. Tota memòria polititzada acaba en aquesta forma de maniqueisme, que aboca a la divisió en el present de la societat.
QUE No se'm malinterpreti: no dubto que la dignitat i el bé estan més amb les víctimes del terrorisme basc que no en els assassins etarres, però la realitat de tot plegat és molt més complicada. No podem caure en la temptació de plantejar la memòria d'aquest fet com si fos la d'una lluita entre un ‘nosaltres' pur –els demòcrates irreprotxables– i un ‘ells' impur –els nacionalistes bascos violents–: entre els etarres hi va haver dissidents que van perdre la vida tot intentant aturar la violència, i entre les víctimes n'hi va haver que van actuar malament, que també van torturar i assassinar.
El relat que fa una separació clara entre els bons i els dolents és fals, tan fals, però, com el relat que iguala els dos bàndols en dignitat, i aquest és el relat que ara es voldria imposar des de l'esquerra abertzale. Ni tot és blanc i negre –com voldrien uns–, ni tot és del mateix color indistingible –com voldrien els altres per ara camuflar-se millor–. Si el que es pretén ara és reconciliar la societat basca s'han d'evitar ambdós discursos, però també l'amnèsia col·lectiva, que és el remei històric que s'ha usat sempre en aquest país per superar totes les dificultats. ¿No sabem ja que una tragèdia és una tomba mal tancada?
La fi d'ETA hauria de servir per consumar ara la vertadera transició, la que no es va fer després de la mort de Franco. Ara és el moment per reconciliar-nos a partir de la veritat, una veritat, però, que no tingui per finalitat atonyinar-nos mútuament ni portar algú a la presó sinó expressar les raons dels uns i dels altres, els motius i les causes del que ens va portar a actuar d'una forma tan deplorable. No sé si és massa tard perquè l'esquerra tregui els seus morts de l'armari, tal com ho hauria de fer la dreta, però crec que la salut de la democràcia d'aquest país, sostinguda per l'oblit i el cinisme, faria un bon pas cap endavant. ETA, com veiem en aquest comunicat i en l'actitud dels seus afins, tanmateix no fa res més que adoptar la posició de sempre: negar-se a admetre res i justificar els seus excessos com si s'haguessin comès en un conflicte bèl·lic en peu d'igualtat moral, tal com van fer la dreta i l'esquerra quan van voler fer la transició.
‘Democràcia amb memòria', va anunciar el president del govern després de la fi d'ETA, com si insinués que la democràcia actual es fonamenta en l'oblit. Ha de ser possible fer memòria i evitar apallissar-nos de nou, però només aconseguirem això si superem la visió de bons i dolents que fem sempre del relat històric. ¿Un cert oblit necessari? Potser sí. Però l'òptim seria –com es va fer a Sud-àfrica, per exemple– que tothom pogués explicar-se sense por: qui després es negui a conviure amb l'antic enemic serà qui trenqui el pacte i torni a reproduir l'exclusió que atiaven els vells terroristes.
