La gota

A Dortmund, a la riba del Ruhr alemany, encara no s'han refet de la destrossa que va perpetrar una netejadora del museu Ostwald. Va fer malbé, per error, l'obra de Martin Kippenberger (1935-1997) titulada Quan comença a degotar el sostre, valorada en 800.000 euros. Una mena d'estructura vertical, de fusta, i amb una gaveta plena de calç a sota. La dona va pensar que estaven pintant o arreglant el sostre de la sala i va netejar la calç. Ben fet. Walter Benjamin va dir que l'art és “la manifestació irrepetible d'una llunyania”. I tan lluny i irrepetible que ha quedat aquesta intuïció artística que cavalca entre la metàfora i el concepte. La netejadora va fer com la planxadora no avisada, que deixa llises les camises de l'actual moda arruada. Una i altra esborren la intenció dels respectius creadors. No accepten que ni a la camisa, o als pantalons, ja hi hagi el rebrec i l'estrip amb la peça acabada d'estrenar. No toleren que entre les pulcres sales del museu hi hagi un dit de pols o de guix. De fet, d'això viuen, per això cobren, per netejar i per treure qualsevol plec imprevist.

A València, en canvi, les dones de fer feines que treballen a l'Àgora, un edifici de Santiago Calatrava, a la Ciutat de les Arts i les Ciències, hauran de conviure sempre amb les goteres. I això que l'equipament ha costat 90 milions d'euros, el doble del pressupost inicial. Es treballa molt malament, i, a més, per culpa de la crisi no es podran acabar les obres. El happening aquàtic ha obligat a suspendre les activitats que es fan a l'Àgora. Ben fet, si no es volen mullar.

A Barcelona, a la inauguració de la gran exposició Volum, que mostra conjuntament i per primera vegada obres del Macba i de la Fundació La Caixa, aquesta setmana s'hi esperava el rei. Encara l'esperen. Tampoc no va anar al Saló Nàutic, que enguany fa 50 anys, on el volien distingir amb el primer Fortuna que va patronejar ell mateix. Sa Majestat no vol exposar el seu tendó d'Aquil·les al sobreesforç. Disgustos d'aquests gendres que ha hagut de patir. I la gota que no perdona. I ja se sap que quan comença a degotar el sostre es corre el risc que s'ensorri tot. És l'art de la imminència. El Macba explica de Volum que la pràctica de l'art contemporani ha destronat l'ull com a sentit “rei” i ha reinstaurat l'oïda en un cos real i contingent. Que vol dir que no ho veurem però que ho sentirem a dir.