Eleccions presidencials

Fem un experiment. Pregunto als conciutadans que ja tenen decidit el vot si sabrien dir de memòria quins candidats formen part de la llista que pensen votar. I no em refereixo només al cap de llista. Pregunto també quanta gent reconeix els polítics de la llista que va votar a les eleccions generals anteriors, els diputats que ara cessen i que, teòricament, han estat tota una legislatura defensant els interessos dels seus electors. La resposta, com deia aquell, és dins del vent, però sospito que tots plegats en tenim una idea bastant exacta.

L'obsoleta llei electoral espanyola determina que els representants del poble ho són, abans que res, del partit. En no haver-hi una circumscripció per a cada escó, ningú no ha de donar comptes als seus electors. La tria real s'ha fet abans dels comicis, quan els partits designen els noms i l'ordre dels elegibles. Mai no sabrem quants vots haurien obtingut cadascun dels candidats si les llistes fossin obertes. A força de repetir aquest mecanisme que dóna tot el poder als partits, més que de llistes tancades, s'hauria de parlar de llistes ocultes. No perquè siguin secretes, sinó perquè en la pràctica els noms són un pur farciment i perquè tenen més influència les matemàtiques d'un jurista belga del segle XIX –Victor d'Hondt– que les paperetes dels votants.

La insostenible deficiència del sistema electoral ha aprimat tant el paper dels candidats que la festa es redueix als caps de llista. Del número dos en avall no pinten res. I cada vegada es contreu més, tant, que ja sembla que només hi hagi dos contrincants, com en una segona volta electoral francesa. Així, les eleccions generals s'han convertit en unes eleccions presidencials tècnicament mal resoltes. La representativitat territorial es converteix, doncs, en un assumpte menor del qual només compta l'aritmètica parlamentària. Números sense cara ni nom ni veu que es faci escoltar.