Ja pots xiular...

Hi ha una dita que, com moltes de les seves congèneres, sembla que tingui tota la raó del món. És aquella que diu: “Ja pots xiular si l'ase no vol beure.” Aquesta dita, només pel verb que la presideix, em fa pensar en una novetat biològica que ha aparegut a cavall de la meva naturalesa i que consisteix a haver adquirit un tic en el meu organisme que em porta a xiular trossos i bocinets de musiquetes que m'han quedat a la memòria i que deixo anar inconscientment, sense proposar-m'ho, com un fil musical de sang i fetge. És clar que aquest fenomen –crec que és un fenomen perquè ho executo sense adonar-me'n– només se'm manifesta quan no dormo –només faltaria que xiulés dormint!– i tinc la boca lliure –ni xerro, ni menjo, ni bec, etcètera– i em sento sol. De vegades també ho faig pel carrer si vaig efectivament sol, si no hi ha gaire tràfec ni gaire gent, ni bufa el vent de serè, el mestral. Visc en un passeig i l'àmbit permet més la xiulada. Si em sento molt acompanyat –al bus, per exemple– el tic no s'engega. Deu ser per respecte maquinal als pròxims i al propi individu que seria jo.

Ja es veu, i ho repeteixo, que el títol que he posat a l'article només té relació amb el meu fenomen pel significat del verb i que tot plegat té molt poca importància. El que més lamentaria és que molestés algun veí tot i que les meves xiulades no tenen contundència perquè he perdut molta bufera. Afortunadament, segons un cosí que va estudiar en una acadèmia de la plaça de Prim de Reus els quatre toms d'El solfeo de los solfeos, encara que tinc el xiulet poc melodiós i perfilat no desafino mai. Si xiulo quan baixo sol per l'ascensor, en arribar a baix em feliciten pel meu bon humor. Dono les gràcies cortesament. Però això sí que no és cert. Les aparences enganyen. De vegades estic, per dins, més negre que el carbó de coc i xiulo per culpa de l'automatisme. Per exemple, del que en podríem dir d'avui en vuit, l'endemà d'un altre 20-N, fabricat a la inversa del més famós –el del xampany i les pompes fúnebres–, deuré estar absolutament contrariat i desolat i en canvi, simultàniament, per culpa de l'automàtic, tal vegada xiularé allò tan castís del “remena, nena”. Vés-ho a saber.