Dret a callar

Les víctimes que escapen a la sentència de mort dictada pels terroristes resulten tan incòmodes als polítics com als botxins. Els morts es manipulen, els vius, en canvi, poden oferir certa resistència. A partir del mateix dia que van organitzar-se per parlar, les víctimes supervivents dels atemptats d'ETA van descobrir que s'enfrontaven a un doble enemic: els que havien volgut silenciar-los la vida i els que ara pretenien silenciar-los la veu. És el que ha passat amb les diferents associacions que al llarg dels cinquanta anys de la lluita armada de l'organització basca han clamat sobre els taüts dels 900 assassinats. Independentment del signe polític que han abraçat –o no–, han esdevingut l'ase de tots els cops. Se'ls ha retret que obeïen interessos polítics de la dreta, se'ls ha retret també que obeïen els de l'esquerra, se'ls ha diagnosticat que l'estrès posttraumàtic els emboirava l'enteniment i, finalment, se'ls ha demanat que callin. És a dir, de la pistola a la nuca s'ha passat a l'esparadrap a la boca. Robert Manrique, expresident de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (Acvot), és dels pocs que ningú mana callar. Aquest excarnisser que va resultar ferit al sagnant atemptat de l'Hipercor ha mostrat sempre la virtut de la sensatesa. S'ha distanciat de les associacions més polititzades, ha celebrat amb optimisme contingut els diferents processos de negociació engegats i mai ha tancat la porta a una solució perquè no hi hagués més víctimes. Ara ha rebut per carta el penediment d'un dels membres del comando que va posar la bomba que va estar a punt de matar-lo. És difícil imaginar d'on surt el coratge per obrir una carta així. L'impacte de cada paraula escrita, el dolor tossut de les ferides tancades. I encara hi ha qui els nega el dret a parlar.