Telefónica no llegeix diaris

El desembre del 2007 em dirigia públicament a Telefónica en un article publicat en aquest diari, titulat Omnipotent Telefónica, en què demanava educadament que retiressin un cable de telèfon que s'havia desprès de la línia i havia caigut damunt les plantes del jardí de casa meva. Explicava la peregrinació de telèfon en telèfon: d'atención al cliente a instalaciones, d'allà a mantenimiento i després a averías. D'averías una altra volta a atención al cliente... Setmanes i més setmanes sense aconseguir aclarir res. “Don David, estamos en ello”, deien. Jo feia: “¿No es posible hablar con alguien con atribuciones para ordenar que lo reparen de una puñetera vez?” Ningú contestà! El mes de març del 2008 es presentà un operari que ho va mig arreglar. No va callar ni un moment; deia que no era cosa seva. Vertaderament no ho era: al cap d'un mes tornava a penjar igualment. Després de molts intents fallits per telèfon, el març del 2010, en un altre article titulat Una empresa exemplar, explicava l'odissea dels dos anys i escaig. Com que fins llavors m'havia dirigit a la intocable en català, acabava l'escrit amb unes paraules en castellà. Deia així: “Señor presidente: Aún con el respeto y consideración que Ud. me merece, he de decirle que, como tantos, estoy harto de la “atención al cliente” de la empresa que Ud. preside. Entiendo que expresado gráficamente definirá mucho mejor este sentimiento generalizado. Así pues, sepa que el hartazgo me llega hasta los mismos cojones. Dicho sea con perdón, claro”. Alguns em van dir que m'havia passat i que la rèplica seria forta. Doncs es van equivocar. Si hagués dit collons, en català, potser no ho haurien entès, però amb l'esforç de traducció fet, es podia interpretar prou bé. Doncs res de res. S'ha d'admetre: Telefónica no llegeix diaris. L'estiu passat vaig fer algunes trucades a telèfons recomanats, amb els resultats de sempre. Un dels tres pals de soca de pi de la línia que decora el jardí ha caigut. Amb el meu paleta l'hem plantat novament força be, però no sosté el cable: des del 2007, descansa recolzat en una tanca de glicines, arbust enfiladís molt prolífer, amb flor semblant a la del lilà. He de dir que el cable recobert totalment de brancatge s'hi sent bé. Cada any, en florir les glicines, m'ha fet la impressió que el senyal telefònic arribava perfumat. Ha estat una il·lusió: la glicina és inodora. He tingut a les mans les tisores per acabar el problema, però els meus veïns i jo quedaríem incomunicats, és clar. Ara fa quatre anys que començà l'afer i és possible que hagi batut algun rècord. D'altra banda en sortir al jardí, tinc motiu per engegar un renec de cara endintre que, a vegades, serena les tribulacions que em persegueixen. He arribat a un punt d'equilibri en què no sé què és millor: que el treguin o que el deixin? És com de la família!