J. Ferrer, de Blanes

És possible que el títol porti algun lector aficionat a la història a pensar en el cosmògraf que es féu famós, sobretot, ajudant a fixar i a fer entendre la línia de Tordesillas, que separava l'àmbit d'expansió de les conquestes portugueses i de les castellanes en temps dels Reis Catòlics. L'ambigüitat o l'equívoc, l'he buscat una mica deliberadament per contrastar millor la vàlua dels personatges. N'hi ha que sobresurten per grans gestes, n'hi ha que ho fan per un dia a dia generós. És evident que jo, ara, em refereixo no al Jaume Ferrer mític sinó al Joan Ferrer i Ferrer –qui sap si descendent de l'altre per alguna branca col·lateral, i per partida doble–, un blanenc autèntic, destacat per la labor altruista i social, constant, quotidiana. Joan Ferrer va morir fa al voltant d'un mes, després d'una llarga malaltia que va suportar estoicament, amb una gran esperança, d'acord amb el seu pensament cristià de tota la vida, que el portava a confiar en el més enllà. Vaig conèixer en Joan cap allà als anys setanta o vuitanta, a l'inici de la democràcia, quan fou dels fundadors d'Aspronis, una entitat creada per ajudar els minusvàlids i disminuïts mentals i que ja tenia les arrels el 1968. Al costat d'ell s'hi movia, també, la seva dona, la Montserrat Bernat. Sempre anaven junts. Si algun dia calgués un exemple del bon funcionament d'un matrimoni, el seu seria paradigmàtic. Participaven en tots els actes culturals, socials i benèfics de la vila, des dels dinars de la revista Recull fins a tants d'altres. El 1941 ja fou vocal d'esports de la junta d'aspirants d'Acció Catòlica, llavors un moviment emergent destacat. Més tard en fou secretari i president, i també el que feia anar la màquina de cinema de la catequística per allò de fer evident que els càrrecs es demostren treballant. Va pertànyer a l'Agrupació Sardanista, va ser abanderat dels manaies, coordinador de les processons de Setmana Santa, membre del Patronat de l'Asil Sant Jaume, obrer del santuari del Vilar, va jugar a futbol i a escacs, va fer teatre, va ser un puntal decisiu per a l'anomenat Esbarjo, va ser regidor de Serveis Socials, Brigada, Cementiri i Mercats (aquelles delegacions que permeten lluir molt poc) a l'Ajuntament –després d'haver estat membre del consell executiu local de CDC– del 1987 al 1995 i del 1997 al 2003. I fou encara president de la Penya Barcelonista, amb una vuitantena de simpatitzants i amb la qual va anar a la final de Wembley. Una gran persona, activa i solidària, que ha deixat un record inesborrable.