La crisi a Europa
Fa uns anys, l'any 2003, un polític alemany, Oskar Lafontaine, va denunciar la hipocresia de la política en general i de la socialdemocràcia en particular, pel que fa a aspectes essencials pel futur del sistema i de la democràcia. Al seu moment va ser defenestrat per la majoria política com a visionari o radical. El cert, però, és que els temes que ell plantejava en Creix la ràbia són plenament vigents en l'actual debat a Europa. La taxa Tobin com a element de regulació va ser objecte d'un grup de treball creat el 2001 entorn de l' impacte de la globalització, i públicament disposava del suport del primer ministre francès, Lionel Jospin, i el canceller alemany, Gerhard Schröder. Malgrat això, Lafontaine denuncia un pacte per descartar la mesura que ve de les forces de Washington i Londres, que reunien un 50% del volum mundial de negocis amb divises.
Com recorda, va ser Keynes qui en el seu llibre Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner l'any 1936, textualment, denunciava l'excés de l'especulació: “Quan el desenvolupament del capital d'un país és un subproducte de les activitats d'una sala de joc, el treball previsiblement estarà mal fet... la introducció d'un considerable impost en el volum de negocis per totes les operacions podria resultar ser la reforma més adequada disponible per afeblir el predomini de l'especulació sobre l'esperit emprenedor.”
Aquella dimensió de risc de l'especulació no va ser escoltada per la classe política. I, ara, la correlació de forces ha generat un panorama desolador per la capacitat política i democràtica de lideratge. Les coses van segons la inèrcia dels mercats financers, i amb l'escenari creat pel poder bancari en haver tancat de cop l'aixeta del finançament públic, que, no ho oblidem, també és un negoci.
Europa es mou en la incertesa política més absoluta i en un punt d'inflexió que previsiblement en part es resoldrà els propers mesos. Merkel reclama la reforma urgent del tractat i que la Comissió assoleixi la capacitat decisòria tributària i pressupostària dels països del sud d'Europa, invalidant la sobirania parlamentària i estatal. La construcció de dues Europes comença a dissenyar-se. Si no s'accepta aquesta cessió de competències, l'amenaça de la retirada de l'euro és imminent.
La nova Europa emergeix i, en el nostre debat electoral, no hi ha debat polític sobre això. És realment greu que no es vulguin assolir els actuals reptes de la zona euro, que bàsicament demanen un model i uns principis polítics. La campanya hauria estat una bona oportunitat per aprofundir en aquests dilemes del context, a la recerca de respostes per la ciutadania, que, angoixada, no veu cap porta de sortida a la crisi.
La majoria absoluta de Rajoy o el pacte possible amb Rubalcaba podrien portar unes reformes de l'escola Merkel, que, més enllà de les retallades, determinin el futur del nostre sistema d'una forma mutiladora per a la democràcia. No hi haurà marxa enrere en la recuperació de competències o sobiranies estatals o en el desmantellament de serveis públics de caire social. L'Europa de la seguretat, la que va col·laborar estretament amb els vols secrets de la CIA, les presons secretes i la guerra contra l'Iraq, va sacrificar principis i aspiracions de respecte amb els drets humans, i no ha respost pels excessos. Ara, l'Europa política, sota les directrius dels mercats bancaris, es replega, sotmesa a la força dels fets.
Esperem que la solució no impliqui una intervenció armada a l'Iran, qüestió que ja és en el debat de l'agenda política. Com diu Tony Judt, el drama és la pèrdua de confiança en la política.
