La campanya més llarga

S'acaba, per fi, la campanya més llarga –venia precedida d'una precampanya que va començar quan es van fer evidents els efectes de la crisi–, anodina i avorrida dels últims anys. Una campanya que, si res no canvia d'aquí a diumenge, tenia pocs al·licients, perquè els resultats, segons les enquestes, semblen cantats: majoria absoluta del PP. No és cap bona notícia perquè fins ara hom desconeix les mesures que pensa aplicar Rajoy per combatre la crisi.

La incapacitat del govern de José Luis Rodríguez Zapatero per enfrontar-se als problemes ha quedat ben palesa i el candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, arrossega la manca de credibilitat d'haver format part d'aquest govern fins a darrera hora i de compartir, per tant, les responsabilitats d'una política erràtica i al dictat dels mercats, de Alemanya i França. No ha sabut explicar, si era el cas, que la situació de dèficit no permetia altres alternatives i tampoc no ha realitzat la necessària autocrítica pels errors comesos. que han estat molts. De la seva banda, CiU compleix gairebé un any de retallades en sanitat i educació, de les quals Josep Antoni Duran i Lleida acusa el dèficit deixat pel tripartit i reclama que el govern de Madrid traspassi les quantitats. El problema és que CiU ho fia tot a un pacte fiscal que una majoria absoluta del PP convertiria en un brindis al sol. Caldrà veure també si, com tem Duran, la vaga de metges afecta les expectatives electorals de CiU. ERC i ICV poden fer propostes més agosarades, però en cap cas no seran decisius a Madrid.

Tot plegat, i amb els especuladors i els mercats apuntant ara més enllà d'Espanya i Itàlia per estendre el dubte sobre l'economia i la capacitat de França, Bèlgica, Finlàndia i Àustria de poder fer front al seu deute, fa preveure temps difícils, dominats per l'economia i no pas per la política. És per això que Rajoy no ofereix garanties quan com a única aportació afirma que cal generar llocs de treball i recuperar una confiança que només el canvi de govern pot garantir. Això, valga'm Déu, ho sap tothom. El problema és com es pot, al mateix temps, reduir el dèficit per evitar la pressió dels mercats, millorar la productivitat per elevar els nivells de competitivitat de les empreses per tal de crear ocupació, generar confiança i no incrementar els impostos ni demanar responsabilitats als responsables de la crisi –si més no de la intensitat diferencial de la crisi a l'Estat espanyol. Sembla clar que només hi ha una via possible, es diu retallades i buidar de competències les comunitats autònomes, amb la vista posada sobretot en aquells mitjans de comunicació públics al servei de la llengua i de la cohesió social del país.

Demà s'acaba la campanya, però l'endemà de diumenge les coses no seran pas millor que avui. Pel contrari, el més dur, probablement, està encara per arribar. I el nou govern, com a ciutadans i com a catalans, no és la millor de les notícies. D'una banda, es reduiran encara més les prestacions socials i el mínim d'estat de benestar aconseguit pot convertir-se en un record cada cop més llunyà. De l'altra, amb el pretext de la crisi, els embats contra l'autogovern intentaran aconseguir allò que no va poder fer totalment la LOAPA. I, tanmateix, encara està a les nostres mans intentar capgirar les previsions de les enquestes dipositant un vot conscient i responsable. Si més no, que no sigui per no haver-ho intentat. El PP tindrà majoria absoluta i governarà sense necessitat d'aliances, però els resultats de diumenge demostraran, un cop més, que el fet diferencial català i basc passa també per una composició política i de partits diferent a la de la resta de l'Estat.