L'endemà del dissabte

Se sol donar per descomptat que les classes polítiques dels països dits democràtics són heterogènies, tal com demostra, de fet, l'existència de les pàgines interminables –sovint passades per alt pels soferts lectors– que els diaris dels països en qüestió dediquen a les picabaralles entre els polítics respectius, tant si són del mateix color com no.

Sembla que, per la mateixa regla de tres, també es dóna per descomptat que els règims dels països no democràtics són tan compactes i disciplinats com uns equips de futbol. Quan es parla de l'Iran, per exemple –i últimament se'n parla molt–, qualsevol diria que els seus dirigents treballen com un sol home per tirar endavant el seu programa nuclear.

Que fascinant, doncs, llegir en un reportatge detallat a l'últim número de la New York Review of Books que el govern iranià està immers en un conflicte intern de proporcions considerables, entre el líder suprem Ali Khamenei i els seus aiatol·làs, d'una banda, i el president Ahmadinejad i el seu cercle íntim, de l'altra. Bona part de la població està convençuda que l'assessor més proper a Ahmadinejad (del qual també és gendre) –Esfandiyar Rahim Mashaei– està en contacte directe amb l'Imam Dotzè (un messies ocultat, és a dir, màgicament amagat, des del segle X). Segons les creences xiïtes, aquest imam, quan aparegui finalment (amb Jesucrist al seu costat, per cert), eliminarà tots els vicis i conflictes arreu del món. Que el senyor Mashaei hi estigui en contacte, doncs, és una amenaça directa a l'autoritat espiritual dels aiatol·làs, enfrontats ara al mateix Mashaei i també, de retruc, a Ahmadinejad. Resulta que una de les condicions imprescindibles perquè l'aparició tingui lloc és que l'Iran tingui un gran exèrcit, la definició del qual, avui en dia, seria un que tingués armes nuclears. Pot ser, doncs, que el president de l'Iran –inspirat per les converses que el seu gendre diu que manté amb l'Imam Dotzè– estigui fent tots els possibles per fabricar una bomba atòmica només per facilitar l'adveniment d'aquest ésser diví abans que els aiatol·làs li parin els peus. Es veu, doncs, que d'una manera quasi foixana, a l'Ahmadinejad l'exalten les tecnologies noves alhora que continua enamorat de les creences velles; amb unes conseqüències que són i seran, no cal dir-ho, del tot imprevisibles.