EL TEMPS QUE FUIG
Gràcies
Avui, final de campanya. Els candidats fan tants actes, que cansa només de pensar-hi. Però passen els anys i les estrelles continuen sent els mítings multitudinaris de les grans formacions, on hi ha milers de persones amb banderetes a la mà i al líder se'l veu acomboiat per joves (sobretot, s'han de veure cares joves!), on hi ha un estol de periodistes, on tenen tots els mitjans tècnics, on tot està estudiat, el que han de dir i el moment en què ho han de dir. En canvi, a mi, el que de veritat m'agrada són els actes senzills, sense pretensions, els que mai no surten a la tele i amb prou feines als diaris comarcals, fets en pobles petits, al vespre –tard, perquè el candidat sempre ve d'un altre acte al poble del costat, que s'ha allargat més del compte–, en centres cívics, sales de plens o centres parroquials on, si les eleccions es fan a la tardor-hivern, sol fer fred. Aquesta campanya ha plogut molt, però la gent ha vingut igual. M'emociona veure vint, trenta, quaranta persones, a les deu del vespre, congregades al casino d'un poble per sentir el polític que els ha de representar. Això sí que té valor i que és autèntic! No hi ha periodistes de premsa, no agafen talls de veu, no hi ha cap tele gravant. Ni micròfons per parlar, ni escenari, ni focus; no cal: tot és molt a la vora. La gent és molt a la vora, i és compromesa i seriosa, perquè en aquests actes de format tan proper la gent pregunta, opina, fa tertúlia, no pas com en els mítings mastodòntics on tothom s'empassa el que el candidat explica i se'n va cap a casa sense mullar-se gens. O sigui que bravo a totes les persones que han seguit la campanya petita, la que no té glamur ni estrelles. Algunes d'aquestes persones, en algun petit poble, m'han vingut a escoltar a mi, i els ho agraeixo molt.