Por del demà, com sempre
Molts processos polítics estan condicionats per factors que, en principi, estaríem temptats de pensar que “no formen part de la política”. Em refereixo a factors com ara l'emoció, la memòria, la por, el grau d'esperança... Una cosa és l'afany sensat de no voler caure en aquella sopa psicologitzant que redueix la política a mer sentiment. I l'altra és oblidar un fonament bàsic: que les persones estem fetes d'emocions. David Hume va diagnosticar el paper primordial de les emocions a l'hora de determinar el nostre comportament, fins al punt que aquest savi escocès va afirmar que la base dels nostres judicis morals està constituïda per les emocions. “Entre la justícia i la meva mare, trio la meva mare”, declara Albert Camus amb sinceritat. “Senten els pensaments, pensen els sentiments”, escriu Carles Riba per remarcar l'aliança insubornable que s'estableix entre sentiment i raó.
Al llibre De lluny i de prop, l'escriptor Ferran de Pol relata el llarg periple d'exili que li va tocar patir un cop consumada la desfeta republicana en la Guerra Civil. Just en el moment de travessar la frontera en direcció a França, per tant poc abans de ser empresonat al camp de concentració de Sant Cebrià del Rosselló, Ferran de Pol manté una conversa amb un oficial republicà de la seva mateixa graduació, un tinent madrileny. Parlen, és clar, de la derrota. I en el seu dietari Ferran de Pol reflecteix aquella conversa amb aquestes paraules, com dites de passada però vehements: “...la derrota. Les coses pel seu nom. La teva i la meva, tinent madrileny, però sobretot la meva. El teu país seguirà. El meu...”.
Per a un catalanista, una cita electoral va més enllà d'una mecànica d'alternança política. Es converteix en una multiplicació de potències, siguin esperances de futur o por del que vindrà. Mentre l'estructura de l'Espanya jacobina descansa segura i assegurada, els drets dels catalans són constant matèria de negociació (i retallada) política. Els amics espanyolistes (o rasament espanyols, que no tenen una ostensible vena espanyolista) són incapaços de comprendre que nosaltres vivim en l'extremitud, ben bé al caire de la història, sempre temptats d'expressar la nostra desaparició: el vostre país seguirà. El meu, no ho sé. En dubto. Penso que desapareix i que la seva maquinada desfeta i autodesfeta són enganyosament presentades només com a mort natural o deliberada voluntat popular.
