FEN

Aquests dies, qui no ha volgut estressar-se amb les primes de risc, les caigudes borsàries i els rescats dels països insolvents de la UE ha pogut gaudir de la campanya electoral més ensopida de la història. Davant l'estat de l'economia, tothom accepta que Zapatero forma part de la història i s'entreveu un gran salvador. Només cal saber per quin marge serà la majoria absoluta. Panorama decebedor perquè és com si les ovelles decidissin que vingui a rescatar-les el llop.

No és que tingui gaire interès pels programes ni les idees dels candidats, però sí que he observat les formes que utilitzen. La ferum franquista dels de sempre s'acompanya amb un canvi de blau imperceptible: s'han destenyit una mica de color en relació amb els camisas viejas. Per altra banda, els candidats de l'esquerra, desnodrits de qualsevol signe d'ideologia, han estat marejant la perdiu amb paraules buides, que semblaven sorgides dels llibres de FEN (formación del espíritu nacional), que els veterans vam tenir la sort de llegir quan els tecnòcrates iniciàtics ens dominaven per terra, mar i aire.

Va ser Miquel Roca a qui primer vaig sentir que d'aquesta crisi en sortiríem d'una manera diferent com n'havíem entrat i que les coses no tornarien mai a ser com havien estat. Ho deia d'aquella manera desmenjada que té ell de dir les coses. Suposo que el que volia sintetitzar és que segurament anirem a petar a un escenari gens engrescador i que potser l'escassetat serà l'única realitat plausible. La graduació apocalíptica se la pot servir cadascú al seu gust.

Explica la llegenda que André Malraux, des de Montjuïc, veient el 1939 com entraven les columnes de Franco a Barcelona, va ser lacònic: “Els perses.” Demà comprovarem com la població catalana ha assumit les conseqüències de la crisi. I suposo que aviat, els nostres amics començaran amb els seus xous lingüístics a la manera valenciana i mallorquina. Diu la sentència que tothom té el que es mereix. O no és així?