Cacaolat, més bon gust
En una de les meves primeres visites a Madrid, fa més de cinquanta anys, em vaig cobrir de glòria, primer, en demanar un cacaolat en un bar, i després –per fer-me l'home–, una cervesa Estrella Dorada. El cambrer em va mirar com si fos un extraterrestre. Per l'economia catalana, la notícia agradable del novembre del 2011 és que l'empresa productora de cacaolat passarà a mans d'un grup en què hi ha la Damm, Cobega –que és la concessionària de Coca-Cola a Catalunya–, i el fons d'inversió Victory, amb un caràcter minoritari.
La marca Cacaolat s'ha convertit en un nom genèric a Catalunya tot i la competència abundant en el sector de batuts de llet i cacau. La marca es va patentar el 1932 i al cap d'un any ja es venia al públic. Era un producte de la Granja Viader de Cardedeu, amb establiment al carrer Xuclà, prop de la Rambla. L'empresa familiar productora serà Letona, constituïda el 1931, dos mesos abans de proclamar-se la República. Va ser una empresa familiar que va posar en evidència que no sempre les relacions entre germans són fraternals.
En els arxius de l'empresa Damm vaig comprovar que el mes d'abril d'aquell any –el de l'establiment del règim republicà–, l'empresa cervesera va vendre més que mai, en una mostra històricament clara d'entusiasme popular. No sé si la canalla va beure cacaolat aquells dies, mentre els seus pares bevien cervesa, però totes dues begudes ja devien anar més o menys agermanades.
Damm i Cobega tenen dues xarxes potents de distribució a Catalunya. M'imagino que són les dues primeres d'aquest ram. Es tracta d'empreses industrials, però la logística –fer arribar el producte al consumidor amb el mínim cost i com més aviat millor– és fonamental. Si s'han unit en el cas de Cacaolat tenim assegurada la presència del batut a qualsevol indret de casa nostra, al costat dels productes de la Coca-Cola, cerveses i aigua mineral. La Damm posarà en marxa la seva fàbrica de Santa Coloma de Gramenet, que havia produït milions d'hectolitres de cervesa, i ara farà el mateix amb el cacaolat.
Per una vegada, han guanyat empreses de casa. És una prova, doncs, que en aquest temps de crisi seriosa no tot són històries de misèries, sinó que també n'hi ha que acaben bé i que demostren que el teixit productiu i industrial català encara és fort. A casa vam beure cacaolat quan era de Letona, ho vam continuar fent quan el 1971 passà a estar sota el control de Centrales Lecheras Españolas SA –Clesa–, de Parmalat –que havia patrocinat el Real Madrid– i finalment va passar a estar sota el control de Nueva Rumasa, que no ha estat mai sant de la meva devoció. Hi ha un conegut meu que diu que el carrer París de Barcelona va perdent categoria a mesura que s'estén, ja que després es diu Berlín i finalment acaba com l'avinguda de Madrid. És una mica el que havia passat amb Cacaolat. Ara el beurem amb més gust. I aquest gust s'ha mantingut a través de tres generacions: els nostres fills es van alimentar amb el batut i els nostres néts, quan arriben a casa, se'n van directament a la nevera i n'agafen un –si en queden–, abans de dir-nos Déu vos guard.
