Paradís i infern

Tornant a casa al vespre veig que un pare de família remena contenidors de brossa. El conec. Va venir per fer de paleta. Li devien omplir el cap dient que aquí lligàvem els gossos amb llonganisses. Segurament que viu pitjor aquí que allà, i va venir infructuosament per fer uns pisos que no calen a ningú i que resten amb un cartell, mig despintat, que diu que es venien. Aquest pare de família s'ha tornat invisible als ulls de gairebé tothom. Els que diuen que totes les ajudes són per als de fora ja m'agradaria veure'ls remenant contenidors. D'altra banda llegeixo la crònica de l'assassinat del poeta Salvador Iborra al bell mig de Barcelona. Van ser dos delinqüents habituals, de la mateixa nacionalitat que el dissortat pare de família. Feia tres mesos que havien usurpat un pis veí del seu i que feien servir per traficar amb heroïna, les autoritats no feien res. Una nit van robar una bicicleta i, quan el Salvador els va aturar per recuperar-la, li van fotre ganivetades per l'esquena.

Paradís de delinqüents, infern de treballadors. Aquí tenim el resultat del miracle econòmic espanyol, els fruits del boom del totxo. I ara n'arriba un que és l'hereu dels que ho van fer tan bé, i diu que solucionarà les coses, però sense dir com. Tanmateix, quan no se'n surti, farà el que fan tots: carregar els neulers als catalans i/o als immigrants, ja hi poden pujar de peus.