La ressaca electoral

Diumenge a dos quarts de vuit del vespre anava a votar sense tenir clar encara quin partit s'emportaria el meu vot. Des de la Transició, només m'he perdut unes europees i perquè vaig haver de viatjar a darrera hora, sense tenir l'opció del correu. He votat en les municipals, en les del Parlament, en les generals i en les d'Europa, i sempre amb una orientació clara dins un marc diguem-ne de progrés. Però aquesta vegada ha estat diferent: he exercit aquest dret i aquest deure sense cap confiança en la meva acció. Amb tots els amics, coneguts i saludats que hem comentat la jugada, no n'he trobat ningú que tingués clar cap on es decantava. El desencís, la desafecció, la indiferència, la indignació és el pa de cada dia. I en aquest sentit m'ha sorprès la participació en les eleccions generals que han portat a la majoria absoluta del PP i a la fi d'una etapa de trenta anys del socialisme que haurà de renovar-se fins a la moll de l'os si vol continuar sent un partit de govern. La participació del 71,7% a l'Estat, del 66,8% a Catalunya i del 63,62% a Girona són xifres per pensar que la ciutadania manté la seva confiança en el sistema polític. És a dir, malgrat la crisi econòmica que ens està corsecant, malgrat el piló de gent que hi ha sense feina i els que han de quedar-s'hi aviat, malgrat la convicció que la democràcia és segrestada pels mercats i el món financer (només així es pot entendre que Berlusconi i Papandreu hagin deixat els governs d'Itàlia i Grècia), malgrat que cada dia que passa tenim la sensació que ens enfonsem més en un pou sense fons, malgrat tot el que hi vulguin afegir, la gent manté la confiança en la política i els polítics perquè ens puguin treure de l'atzucac, la qual cosa és una bona notícia, tot i que la política i els seus administradors ens donen massa sovint motius per abjurar-ne, per apostatar-ne, per renegar-ne. Llevat dels socialistes, diumenge a la nit tothom se sentia triomfador, però sabem que el PP no resoldrà ni la crisi econòmica, que té uns tentacles universals, ni el debat territorial, perquè Espanya és indivisible, etc. A la matinada un meu veí va titllar de feixistes uns altres veïns que celebraven la victòria del PP amb petards i traca inclosa. A Girona també hem deixat de ser una república independent i hem d'aprendre a conviure-hi si volem continuar creient en el futur.