De fer país a ser país
A l'article del 6 d'octubre, Manuel Cuyàs va definir Miquel Calçada com a profeta que s'està preparant per a una Catalunya independent. Ja saben la història: Albert Om va fer El convidat sobre l'estada de Calçada a la universitat de Syracuse, on estudia un màster d'administració pública perquè, quan torni, pugui contribuir a crear el govern d'una futura Catalunya independent.
Però el desig de Calçada no és fer profecies sinó, com va dir en el programa, aconseguir que els catalans canviïn de xip i que no pensin en la independència com una hipòtesi de futur sinó com la tasca d'anar estructurant ja des d'ara un estat propi. I és que aquí rau la diferència crucial entre el projecte nacionalista de fer país i el nou independentisme. Per al nacionalisme que va de Prat de la Riba fins a Pujol, fer país és un projecte de construcció de la nació encarat cap al futur, un projecte condensat en l'impagable “sempre cap amunt,” un camí cap a una Ítaca incerta, un messianisme que, potser com el judaisme, ens insta a preparar-nos per l'arribada del messies tot i saber que el messies no arribarà mai, i potser d'aquí ve el filosemitisme de Pujol i de tota una generació de catalans pels quals Israel va ser la recompensa d'aquest treball preparatori, ja que, com va dir Pla a Israel el 1957, en veure l'estat dels jueus “de vegades sembla que hom somnia despert”.
El que proposa Calçada i l'independentisme, en canvi, és que continuem construint Catalunya no pas guiats per una llum futura, sinó a partir d'un fet que, com qui diu, ja s'ha esdevingut. Els independentistes ja hem decidit que som un estat; ara només falta que tothom se n'adoni i que aquesta decisió es reconegui jurídicament.
L'objecció òbvia és que això és un deliri: Catalunya és una comunitat autònoma i som espanyols tant si ens agrada com si no. Ara bé, els canvis a la història, ¿no són sempre el resultat de decisions impensades (i il·legals!) dins de l'estructura present però que fan que de mica en mica la gent i les institucions s'hagin de reestructurar a partir de la nova situació que creen?
Un exemple perfecte d'això el trobem en un dels mateixos factors que han provocat el pas del nacionalisme a l'independentisme. Si bé el nacionalisme es relaciona amb una indústria catalana per la qual Espanya era el principal mercat, de manera que la defensa de la nació no havia de qüestionar mai la lleialtat a l'estat central, ara amb la globalització els catalans ja no tenim cap incentiu econòmic per quedar-nos a Espanya ni Espanya cap argument per retenir-nos. I, tal i com ha explicat Francesc Cabana en llibres fascinants com Les multinacionals a Catalunya o 25 anys de llibertat, autonomia i centralisme (1976-2000), un dels elements que va iniciar la globalització a casa nostra va ser la internacionalització del capital que es va dur a terme als anys 70 i 80: Nissan va comprar Motor Ibérica; Volkswagen, la Seat; Carrefour va arribar el 1976, etc. Però Cabana revela un detall clau, que és que les multinacionals ja controlaven fraccions àmplies d'empreses catalanes des dels anys cinquanta. Però com que durant el franquisme la participació de capital estranger era limitada per llei, el que es feia eren tractes especials amb els representants dels consells d'administració. Per tant, l'entrada massiva de capital global amb la democràcia no va ser un fenomen nou, sinó tan sols el reconeixement jurídic d'un canvi que ja s'havia esdevingut.
Si la globalització va arribar primer i el canvi legal més tard, ¿no està passant ara el mateix, que és que les estructures legals ja són obsoletes i que, com diu Calçada, cal construir-ne unes d'adequades a la nova realitat?
