Abraham i Moisès

Els vells creients d'Israel no sabien ben bé com prendre's una nova Paraula que enllestia la baluerna de les lleis antigues del Sinaí.

No us hi embranco però en el fons del fons la lliçó és ben senzilla.

Arrenco d'uns usos i costums establerts sense escriure entre els tractants de bestiar d'aquestes muntanyes i mantingut fins avui mentre la pagesia va a cal notari. Per aquí dalt encara és vàlida la dita vella:

“El bou per la banya i l'home per la paraula.”

Aplicant-ho a les bíbliques. Déu i Abraham eren prou amics per viure de la paraula donada. El vell patriarca mai no va dubtar de Déu, mai no li va escamotejar res, fins i tot li anava a sacrificar el fill.

Moisès era tota una altra cosa. Quan Déu va enviar-lo a alliberar el poble del jou dels egipcis li va contestar que era quec (diguem-ne tartamut), com si Déu no pogués destravar la llengua d'un home a qui havia encarregat una tan brava feina.

Amb perdó per a tan gloriós personatge, Moisès mai no va acabar de fiar-se prou de la paraula de Déu. Fem-nos-en càrrec, costa molt viure de miracle a mannà i guatlles amb aigua sortint de la pedra. Els homes estem acostumats al miracle encara més gros, ens guanyem el pa de cada dia.

Tants a tants, Déu tampoc no es podia fiar del poble. No tenia més remei que ataconar-lo de lleis. I val a dir que els savis d'Israel encara s'ho van prendre més a la valenta. Tinc llegit que als dies de Nadal quan Jesús naixia a Betlem els doctors de la llei anaven enderiats discutint si es podien menjar un ou que una gallina havia post en dissabte.

Que em perdonin aquells venerables i admirables fills d'Israel que, brandant el cos endavant i endarrere, canten lloances a Déu tocant el mur de les lamentacions.

Em costa molt de creure que el Déu de l'Eucaristia i del Parenostre pugui estar tan carregat d'orgues.

Per enllestir amb quatre mots. Jesús ens ha tornat a la fe d'Abraham.

Un Pare que està en els cels no pot ser tan minso com una llei.

A bona hora els canonistes mentre no s'oblidin d'Abraham.