Cera

Mira que passa de pressa, el temps! Avui tot just fa vuit dies que fèiem els últims actes de la campanya i, segons com, ja sembla que faci mesos. Però jo tota la setmana que no em puc treure del cap una de les imatges de la nit electoral. A veure si m'ajudeu a entendre-la. Que jo sàpiga, Convergència i Unió no és pas un partit independentista, oi? No té pas, ni al seu full de ruta ni al seu programa electoral, que a mi em consti, ni proclamar la independència ni convocar un referèndum d'autodeterminació. Fins i tot em sembla recordar que Duran i Lleida, el seu candidat en aquestes eleccions, va fer explícitament, activament, campanya en contra de les Consultes Populars per la Independència, en què van votar milers de catalans, d'Arenys fins a Barcelona. Tampoc no entra en els seus plans lluitar pel concert econòmic, que vol dir lluitar per la independència fiscal de Catalunya. Doncs aleshores, em pregunto, què hi feien aquell centenars de persones eufòriques, diumenge al vespre, aplaudint el candidat electe i cridant IN-INDE-INDEPENDÈNCIA? Què hi feien aquelles estelades brandant-se en la nit? Jo hi veig dues respostes. La primera és que els qui reclamaven independència eren –són, de fet– al lloc equivocat en el moment equivocat. La segona és més interessant i m'agrada molt més, i és que aquests independentistes, conscients que per arribar a tenir un estat propi ens cal sumar gent i més gent, vulguin, a còpia d'insistir, obrir els ulls als dirigents del seu partit perquè entenguin que a la botiga autonòmica ja no hi ha més cera que la que crema, i que la cera que necessitem per veure'ns-hi ara ja només la trobarem a la república catalana. La feina que els espera és heroica, però a bon fi tot li és camí! Ànims! Que no afluixin! Tenen tot el meu suport i la meva simpatia.