Paisatge abans de la batalla

Resulta que aquella Deloitte que audità els comptes de la Generalitat per encàrrec de CiU (pagant el vulgo) no va ser capaç de veure el farcit d'irregularitats creditícies del Banc de València. És una més en la llista de proves que el gremi dels analistes econòmics encaixa més en l'astrologia que en l'astronomia, en la conveniència que en la veritat. Amb la mateixa distància i ironia hem d'afrontar les diverses valoracions del succeït en aquestes eleccions, però crec que si alguna ha estat propera a la veritat científica és la portada d'aquest diari reflectint una realitat incontestable: el 20-N només dos territoris tenien color diferent del blau anorreant de la resta d'Espanya, i aquest color, fins i tot tenyit amb un decadent (per chaconià) i arruïnat (pel propi desconcert ideològic) vermell socialista, és el color de la diferència.

Malgrat les retallades vingudes (i les més grosses que han de venir), malgrat Duran, malgrat vendre sopars de duro sobre un treure pit que mai va enlloc, CiU s'ha imposat en les eleccions generals a Catalunya, fent un gir històric a la regla d'or de votar a les generals en clau de partits estatals. Podem interpretar-ho com a plebiscit positiu a la seva tasca en el govern (incloent-hi l'ocultació de les retallades que han vingut després?), o com a símbol que Catalunya juga sempre florentinament (que vol dir amb covardia cortesana) la política de la seva relació amb el govern central. Podem pensar, i crec que és encertat, que es va voler compensar en un vot útil (ai, diabòlic sistema electoral!) el rodet superb i recentralitzador que l'ombra de FAES estendrà sobre el govern del perifèric i indolent Rajoy. Podem pensar que CiU va capitalitzar la reclamació de mínims que s'ha fet a Catalunya durant decennis, la del respecte, una demanda per la qual no sempre hem estat a l'alçada, però que és el mínim que s'ha de demanar en la relació entre humans, tot i que aquests humans siguin polítics...

Però el paisatge descrit no és el de després de la batalla, ans el d'abans, perquè adverteix del que ha de venir. Qualsevol interpretació que doni per mort l'independentisme pel fet que ERC, sense Aznar, quasi bé podríem dir sense Rajoy, hagi tret minsos resultats electorals, mira les eleccions amb la mateixa curtedat de mires que la crisi. Com diu un bon amic, aquesta no és una crisi econòmica, ni tan sols n'hi ha prou amb dir que es tracta d'una crisi de valors, perquè en el fons és una crisi de percepció, cosa que equival a reclamar una transformació interior i radical per enfrontar la foscor i trobar-hi la sortida. Doncs bé, aquesta mateixa necessitat d'una percepció revolucionària haurà de copsar qui sigui que prengui el testimoni del futur: s'ha acabat la possibilitat d'un camí comú; la nova fornada política, tant a CiU com a UDC, es declara independentista, equival al sorpasso d'Amaiur al PNB, i és la versió fenícia i diplomàtica del camí que els bascos van emprendre a partir de l'aparcat (no enterrat) pla Ibarretxe.

No cal que la llengua catalana sigui forta per marxar, i no hi ha retorn si no s'accepta constitucionalment la llibertat de marxar, perquè, malgrat amagar-se en els diners, el clam, generat en decennis d'educació adreçada a l'adéu, i revifat en qui recordi les canonades d'antuvi, forma ja part de l'imaginari col·lectiu. No hi ha contradicció entre l'enquesta del CEO sobre l'independentisme i els resultats electorals; simplement s'ha identificat (amb error o sense) un vot útil per encabir la reivindicació. CiU sap que ha de connectar-se amb ella, perquè un percentatge molt rellevant de gent està disposada fins i tot a patir materialment per aconseguir-ho. Tant de bo recordem, en els temps que arriben, que el problema fonamental dels desitjos rau en la seva probabilitat de transformar-se en realitat.