Serveis públics

L'autoestima d'un país es posa a prova i es referma en moments de crisi. I l'autoestima és un reflex directe de la cohesió social que es fonamenta en tres grans eixos: igualtat d'oportunitats, cobertura social i llibertat d'informació. Tots tres depenen dels serveis públics que ha de garantir el govern. La igualtat d'oportunitats s'assoleix a través d'una sanitat i una educació públiques de qualitat; la cobertura social protegeix aquells que han quedat sense feina o que ja han acabat la seva vida laboral; i la llibertat d'informació només la poden garantir uns mitjans de comunicació de qualitat i no supeditats a interessos particulars, és a dir, independents i sense interferències empresarials o partidistes.

En moments de crisi, la quadratura del cercle passa per mantenir la cohesió social sense incrementar el dèficit, que no és una qüestió de dretes o esquerres, sinó de bon o mal govern. A casa nostra, l'acció de govern i un injust sistema de finançament han agreujat els efectes de la crisi global. El problema és com sortir-se'n sense malmetre la cohesió social. I només hi ha dues vies: reduir despeses o augmentar ingressos. La segona opció ofereix algun marge d'actuació, com ara la venda de patrimoni públic –no sempre aconsellable perquè suposa una descapitalització de futur– o l'increment o la recuperació de determinats impostos, però realment el marge és molt estret ja que depèn, en bona part, d'una legislació estatal que no pot modificar el govern de la Generalitat. Ens queda, doncs, la primera opció, reduir despeses.

El camí fàcil per obtenir una reducció de despeses són les retallades en serveis públics i sous dels treballadors, que té com a corol·laris la disminució de la qualitat dels serveis i la retracció del consum, que no és la millor via per reactivar l'economia, i l'afebliment de la cohesió social. En sanitat, la proposta del conseller Boi Ruiz sobre la contractació d'una pòlissa obligatòria privada traspassa totes les línies vermelles. Són opcions alternatives una més gran racionalització i eficiència en les despeses, prescindint del que és superflu per mantenir el que és essencial. Per exemple, no hi ha dubte que cal mantenir l'ensenyament secundari obligatori, el batxillerat i la formació professional dins de la xarxa educativa pública i gratuïta; és menys evident que es pugui accedir als estudis universitaris amb unes taxes que amb prou feines cobreixen una mínima part del cost real per alumne i, en canvi, no es disposi d'un sistema de beques prou ampli i generós per garantir realment la igualtat d'oportunitats.

És també molt fàcil carregar contra les despeses que originen els mitjans públics de comunicació. És fàcil i demagògic. A casa nostra, la televisió i la ràdio de Catalunya són una peça clau en la cohesió social del país, sobretot en un tema tan sensible com és la normalització lingüística. No podem prescindir, doncs, d'uns mitjans públics de qualitat. En altres paraules, no ens podem permetre caure en la temptació de deixar-los només en mans d'empreses privades que prioritzen els seus interessos per damunt dels del país. No és una qüestió menor, perquè quan ens queixem de l'abús que algunes cadenes privades fan dels programes escombraries ens oblidem de l'objectiu fonamental d'aquests programes, que no és altre que la utilització i el control dels mitjans per banalitzar la política i desculturitzar la població, ja que és impossible mantenir-la en l'analfabetisme d'altres èpoques. I alguns saben –i temen– que una població culta té més consciència política i més capacitat de decisió.