La vaca cega
Al final, sembla que, per voluntat democràtica dels espanyols, el Sr. José Luis Rodríguez Zapatero, fins al 20-N president del govern, ha d'embolicar el petate i anar-se a la seva terra. Doncs bé, una de les tasques pendents que deixa el Sr. Zapatero que pot portar cua és el malestar autonòmic in crescendo, derivat, entre altres coses, de la reforma barroera de l'Estatut de Catalunya. Vegem per què.
El partit polític vencedor de les passades eleccions esgrimia al seu programa electoral, com a un dels seus punts cabdals, eliminar la immersió lingüística a les escoles catalanes imposant un sistema trilingüe en castellà, català i anglès (la qual cosa xoca amb la política educativa de la Generalitat, que és on els catalans confien que resideixen les competències en educació). Doncs bé, a priori no ho podrien imposar però l'altra cara de la moneda és que seria denunciable al Tribunal Constitucional la mesura que en aquest sentit (i en uns altres, clar) adoptés la Generalitat.
El motiu pel qual s'ha encès (i pot avivar-se) la flama és, al nostre entendre, un artifici fabricat a aquest efecte. El Tribunal Constitucional va garantir en l'Estatut el bilingüisme en l'ensenyament català i fa menys d'un any, emparant-se en la sentència del Constitucional, el Tribunal Suprem va donar la raó a uns pares que reclamaven el castellà com a llengua vehicular per als seus fills; dictamen que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha fet seu advertint a la Generalitat que ha de complir la sentència del Suprem… No obstant això, no ho ha fet i això està aixecant piques nacionalistes fonamentats en alguna cosa molt diferent a les singularitats politicoadministratives o fiscals existents (que més o menys s'assumeixen per ambdues parts sense més) sinó en alguna cosa tan espinosa com els greuges comparatius que afecten obertament els sentiments de les comunitats.
És clar que el govern del Sr. MAs no accepta la decisió judicial. Però, de totes maneres, això no és el que més ens crida l'atenció, sinó que el més extravagant és que també li sona a xinès a Oriol Pujol Ferrusola, portaveu de CiU en el Parlament, qui no ha mamat precisament l'independentisme català a la seva casa (o almenys de portes per fora), sobra recordar la postura del seu pater famílias durant els 23 anys que va estar al capdavant dels designis de Catalunya.
La campanya pel ‘Dret a decidir', que ha desenterrat els més profunds sentiments independentistes fins i tot en el si de CiU, potser és només la punta de l'iceberg, ja que gradualment s'està mostrant el suport del govern Mas a la causa a través d'una pueril insubmissió a les regles constitucionals, pols que pot costar molt cara a Catalunya a l'hora d'obtenir prerrogatives fiscals i econòmiques en un moment de profunda crisi com el que travessem tots.
El vell fantasma de l'independentisme del segle XIX torna a manifestar-se i, davant això, ve a la meva memòria l'opinió sobre aquest tema que tenia una de les personalitats més grans que ha tingut Catalunya, Joan Sardà Dexeus, amb el qual em va unir una estreta amistat. Sardà, extraordinari i preclar economista, va fer públiques en múltiples ocasions, tant en petit comitè com a través de la premsa i diverses publicacions, les seves opinions, nascudes sempre d'una profunda reflexió, respecte a les possibilitats econòmiques d'una Catalunya independent, la qual cosa es resumeix en una màxima que va veure la llum en El País en 1994: “Quan declarin la independència de Catalunya, els catalans no tindran el temps suficient per abandonar el país.”
Malgrat tot, l'única cosa que és clara és que existeix molt desconcert i potser en aquests moments, el lamentable és que Catalunya s'assembli cada vegada més a la Vaca cega del poema de Joan Maragall i pretengui caminar sola…
