La Girona més constitucional i monàrquica

“Visca la Constitució!” Amb aquest crit, sentit des d'un punt de vista polític i personal, el subdelegat del govern de l'Estat a Girona, Francesc Francisco-Busquets, va acabar ahir, a la mastodòntica subdelegació a Girona, el seu breu, precís i, en la mesura del que va poder, emotiu parlament en commemoració del Dia de la Constitució. Un crit aplaudit, és cert, però no retornat, tot s'ha de dir. És igual. Era una dia de marcat accent institucional. Desfilada de personalitats polítiques –els d'ERC-Rcat, no, evidentment–; l'església, amb el seu bisbe, o el regidor d'ICV-EUiA, Joan Olòriz; la plana militar i policial per complet i amplíssima representació que anava de CiU al món socialista –va faltar Joaquim Nadal, que tenia sessió al Parlament– i del PP.

Francisco-Busquets, tot i fer una encesa defensa de la Constitució, com a pal de paller democràtic de tots aquells que se senten espanyols, també va voler fer un altre exercici d'honestedat afirmant que calia reformar-la en alguns aspectes –que no va enumerar–. També va defensar la necessitat de renovar el Tribunal Constitucional i va deixar anar una crítica a l'absència de l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont: “Avui es trenca una tradició a Girona després de 32 anys d'haver-se celebrat a l'ajuntament”. Però això no desanima Francisco-Busquets que va afirmar que aquest acte commemoratiu es continuarà celebrant a la subdelegació o a qualsevol altre lloc. Va faltar en el seu parlament algun esment més precís al món autonòmic que, de fet, també forma part de la Constitució. Però és igual.

Absència, doncs, de l'alcalde de Girona que va ser representat per l'unionista Jordi Fàbrega. Puigdemont no hi va ser oficialment perquè l'activitat parlamentària és –o deu ser– esgotadora i si, a més, es barreja amb la complexitat de timonejar una població de 200.000 habitants, com Girona, l'agenda ja deu ser complicadíssima. Segurament per això, Puigdemont per primera vegada en la història de la democràcia no hi va assistir excusant-se precisament per la seva tasca de parlamentari –Enric Millo, parlamentari del PP, evidentment sí que va arribar; tard, també és cert, però va arribar–. I no es va fer a l'ajuntament per allò que Puigdemont, com a bon periodista que és de base, va sintetitzar per “raons d'austeritat en el fons i en les formes”. Concepte sobre el que caldria aprofundir-hi segurament. Ahir, i tampoc deixa de ser curiós, més que res per analogies, que l'antiga seu del Banc d'Espanya a Girona fos l'opció triada en haver-se negat l'alcalde a fer d'amfitrió de l'acte. Sent positiu, Puigdemont, de fet, segurament el que ha fet ha estat flexibilitzar el marc per celebrar-ho. Element curiós, perquè la Constitució espanyola és, absolutament de tot, menys flexible; és rígida, perquè necessita d'un procés extremadament molt més complex que la resta de normes jurídiques. Aquest, però, el de la Constitució, és un concepte que es mou entre el sentiment –d'aquells que se senten espanyols, espanyols i catalans o catalans que no reneguen d'Espanya–; una visió territorial i de domini del territori o bé una defensa de les llibertats recuperades amb sacrificis per molts. Perquè la constitució, del llatí constitutio, és l'acció d'unir ordenadament elements. Una altra cosa és que ho faci realment.