L'assemblea nacional catalana

Silenciosament, però sembla que amb més eficàcia que altres vegades, una part important del país (i no només els convençuts) s'està organitzant en xarxa d'aportacions individuals i sense la tutela directa dels partits per constituir, el març del 2012, l'anomenada assemblea nacional catalana, amb el propòsit, certament històric, d'arribar un dia (si pot ser no massa llunyà) a disposar d'un estat per a Catalunya, segons un full de ruta que s'està establint i que inclouria la convocatòria de referèndums municipals, a fi que al Parlament tingui majories suficients per reclamar a la Generalitat la celebració d'un plebiscit nacional per a l'autodeterminació, les conseqüències del qual haurien de ser –si l'Estat espanyol no accepta l'exercici d'aquest dret– la proclamació unilateral d'independència.

Hi ha feina a fer, per tant, i les corresponents comissions (territorials i sectorials), secretariats i consells coordinadors, ja estan treballant en aquest sentit, des que es presentà en societat –l'abril passat al Palau de Congressos de Barcelona– la Declaració de la Conferència Nacional per l'Estat Propi, en què es congregaren centenars de persones, joves i més grans, del nord i del sud, de partits o independents actius, d'aquí de tota la vida o d'aquí de fa quatre dies, d'entre tots els quals encara es féu visible la figura d'Heribert Barrera, que ja lluitava als anys trenta –com tants altres de la seva generació i de les anteriors– per aquests mateixos ideals de llibertat nacional.

I és que aquest afer ve de lluny –posem-hi cent anys en el nostre període més pròxim. Per acostar-nos encara més als nostres dies, fa un mes commemoràvem els 40 anys de l'Assemblea de Catalunya, una història sobre la qual tothom ha fet els seus diagnòstics, però que va ser sacrificada per les exigències de monopoli (de dretes o esquerres) dels partits de la transició. De llavors ençà, ha passat el que ja sabem –amb grups, grupets, partits i partidets que s'autoatorgaven també el monopoli de ser gairebé els únics representants de l'aspiració a la independència– i ara ens trobem, amb tot el que hem d'entomar a tots nivells, que cal reprendre les forces entre una societat perplexa i impotent davant l'envergadura dels desafiaments i un estament polític institucionalitzat que li cauen de tot arreu i que, en els seus estrats més influents, es troba igualment aclaparada, però sense el coratge suficient per a desembossar la situació en el pla social i polític. Així doncs, en el curs dels últims 40 anys, la catalanitat dinàmica s'ha anat congregant en assemblees: la de Catalunya, el 1971; la dels Nacionalistes d'Esquerra, el 1979-1982; la de La Crida, el 1981-1995 i, després d'una llarga crisi assembleària, la de Solidaritat Catalana per la Independència, el 2010, amb les corresponents samfaines de reagrupats, sobiranistes, autodeterministes i independentistes, entre tots els quals van aconseguir, però, convocar centenars de consultes i organitzar la marxa del juliol del 2010 sobre Barcelona.

Malgrat tants esforços –no sempre prou coordinats– es veu que no n'hi ha prou, com no n'hi va haver prou, tot i el massives que van ser, amb les grans manifestacions mundials, entre les quals les catalanes i espanyoles, per aturar la invasió de l'Iraq, el 2003.

Parlar i construir, en aquests moments, una assemblea nacional catalana deu voler dir (o així m'ho sembla), entre una Europa amb estats a la deriva i una amenaça real, difusa i invisible del que ja s'anomena govern feixista mundial, deu voler dir –penso– fer les coses de tal manera, i col·lectivament, que no hàgim de passar per allà on ens volen fer passar. Ho sabrem fer? Ciutadans amb voluntat de ser-ho, bases i dirigents de partits i sindicats, el món empresarial i financer, sabrem fer-ho? Sabrem veure que, al marge dels dictats de Madrid o Brussel·les, molt sovint, al llarg de la nostra història, els qui ens han conduït finalment a haver-los d'obeir han estat, sobretot, “gent nostra” que han parlat tothora de grans mots (benestar, progrés, llibertat, creixement, consum, etcètera) sense preveure les conseqüències del que estaven proposant?

RAÜL lÓPEZ