La degradació

Les vacances d'un mestre, el sou d'un metge i la feina d'un capellà. Aquest era el somni absolutament legítim de molts fills d'aquestes terres quan damunt les nostres testes no s'alçava l'espasa de Dàmocles de l'economia global, i quan el futur del país no depenia de les nostres petites i modestes condicions de vida, laborals o no. Aleshores, amics, no calia aixecar-se “tan d'hora, tan d'hora”, i procurar fer la viu-viu amb dignitat i sense molestar ningú no es considerava cap traïció. Era un altre temps i un altre capitalisme. Alliberats d'aquell espantall que s'anava esfondrant a l'altra banda del teló d'acer, ens han canviat els tractes. Les vacances dels mestres perillen, els sous dels metges van a la baixa i els capellans..., bé, els convenis col·lectius dels capellans són d'un altre món, però llevat d'ells, ara ja sabem que, aquí, per a la immensa majoria dels mortals res serà el que havia estat. Cada dia i des de tots els fronts ens avisen que toca degradar-nos amb humilitat. Deu ser la resposta furiosa dels déus a aquells insensats que quan va esclatar la crisi van gosar afirmar que calia humanitzar i contenir els excessos del capitalisme salvatge. I aquí ens tenen, amb la soga al coll, aplaudint perquè un lideratge decidit accelera, amb il·lusió, la nostra descomposició col·lectiva sota la mirada foteta d'una minoria que segueix omplint el sac i el pap. Amb els autònoms i petits empresaris escanyats, sense finançament i disputant-se les peces en un mar embravit on sempre s'imposen els taurons. Amb els autòctons més desvalguts girant l'ull dret amb recel cap als últims que han arribat a aquesta vall de llàgrimes i mantenint l'ull esquerre esbatanat per vetllar per les prestacions socials, les places d'un menjador o el torn dels ambulatoris. Amb els treballadors del sector privat maleint les seguretats i les presumptes –i mítiques– prerrogatives dels funcionaris, sense adonar-se que més enllà dels efectes que pugui tenir sobre l'equilibri de la pròpia secreció de bilis, la degradació de les condicions d'uns anuncia la dels altres. Entre els objectius del mil·lenni hi ha, sospito, que tots acceptem el sou d'un capellà, les vacances d'un metge i la feina d'un mestre, i per tant no és difícil imaginar que està previst que s'intercanviïn els treballadors privats i públics. Han ordenat que la degradació sigui col·lectiva i recíproca i quan els funcionaris perdin els dies d'assumptes propis –els que en tinguin, que són poquets–, els treballadors privats més ben remunerats s'aproximaran a les magreses de la funció pública. I quan l'acarament i les tendències equiparadores s'estableixin entre els que tenen contracte fix i eventual ja saben què en resultarà. I que no se'ls acudeixi confrontar-ho amb els que treballen sense contracte, o sense sou. Vénen mals temps i creixen els recels entre uns i altres i és una llàstima perquè, en el fons, juraria que la degradació només arribarà fins on acceptem tots plegats.